Aures habet...

El llibre gruixut va caure del portaequipatge, amb la caiguda es va obrir i es va quedar per sempre més al costat del camí, descansant de cap per avall sobre un capítol titular Aures habet, et non audiet.

Jean Echenoz 14 [14, 2012], trad. Anna Casassas. Barcelona: Raig verd, 2013, pàg. 11

Gordura

Fernando Botero Pallasso fumant (Sèrie Gent de Circ, 2008)

Inscripció en una làpida de la plaça del Pi (Barcelona)

En 6 de Abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios Dr. José Oriol con cuyo motivo iluminose exteriormente esta Iglesia, y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura, como consta en el archivo de la R. Comunidad y para cuyo recuerdo se colocó esta làpida.

Dones a l'Església

Unes monges netegen l'altar de la Sagrada Família després que fos ungit amb el crisma per Benet XVI (Barcelona, 7 de novembre de 2010)

Una cosa llama la atención: que las mujeres fueran paulatinamente excluidas de la liturgia y que, en contraste con otras culturas precedentes [...], su función se circunscribiera a la corte. Cuando se instauró el Segundo Templo [c. 540 aC], tras el retorno del exilio en Babilonia, esta ley se llevó con rigor y, como consecuencia de ello, apenas se tienen noticias de su intervención en la liturgia. Será ésta una prerrogativa mantenida durante muchísimos siglos, una exclusión que tendrá trascendencia histórica muy directa y que condicionará sobremanera el papel musical de la mujer en Occidente, tan determinada por el lema mulier taceat in ecclesia [les dones han de callar a l'Església].

Ramón Andrés El mundo en el oído. El nacimiento de la música en la cultura. Barcelona: Acantilado, 2008, pàg. 211-212.

Brevetat

Anton Txékhov (1860-1904)

En general, si d’un llibre –novel·la, narracions, assaig– se’n suprimís un 20% de les pàgines, amb això sol guanyaria un 20% de qualitat. 

Josep M. Castellet (1926-2014)

Shakespeare assevera que la brevetat és l'ànima de l'enginy, i Txékhov que la brevetat és germana del talent. Cal fer-los cas. 

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 15.

El cel

Carl Spitzweg Rata de biblioteca (1850). 

Museu Georg Schäfer, Schweinfurt.

Al Mènec

A l'infern hi ha gent que crida, cotxes que passen i màquines que fan renou. El cel és una biblioteca. 

Jo sóc jo i la meva biblioteca.

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 28 i 67.

Arena

Joaquim Sorolla A la platja de València (1908). Al CaixaForum de Barcelona hi ha l'exposició Sorolla. El color del mar 

(fins al 14 de setembre de 2014)

A Eva M.

En alguns quadres de Sorolla s'ha trobat arena de la platja que s'hi devia aferrar amb el vent mentre els pintava. Escriure del natural, amb terra i fulles entre els versos. 

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 146.

Coma

Miquel Iceta (Barcelona, 1960)

Mentre Schumacher es despertava del coma, el PSC hi entrava. El primer va tenir a primers d'any un terrible accident d'esquí, i el segon, mentre el pilot dormia, ha anat a parar a una pista negra de la qual no serà fàcil sortir-ne.

Josep M. Fonalleras "'Schumi' i el PSC" a El Periódico, 17.6.2014, pàg. 8.

Època activa

Instal·lació del fotògraf francès JR al Panteó de París, on hi ha enterrats ciutadans il·lustres, com ara Napoleó.

Durant l’època en què recorria amb bicicleta tot França, era el meu plaer més gran el d’aturar-me en cementiris campanyols, ajeure’m entre dues tombes i restar així durant hores i hores, fumant. La tinc per l’època més activa de la meva vida. 

Emil Cioran De l’inconvenient d’haver nascut, 1973 (Trad. Josep Murgades)

El foc i el joc

El poeta francès Jean Cocteau (1889-1963)

–Si la casa es cremés, què salvaria? 
–El foc.

           Jean Cocteau

«¿Què faries —va preguntar un parent devot i tibat a sant Lluís Gonzaga nen, que estava jugant— si sabessis que t’has de morir d’aquí a pocs minuts?». «Continuaria jugant», va respondre el nen.

Claudio Magris Microcosmos [Microcosmi, 1997]. Trad. d'Anna Casassas. Barcelona, Empúries/Anagrama, 1999.

Abelles i papallones

a la M., que avui fa anys

Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa,

abella furiosa de sa mel.

Mercè Rodoreda, París (2 d'octubre de 1948)

[...] Fórem

ensems botó de flor

i tors de papallona

Manuel Forcano Estàtues sense cap, Barcelona: Proa, 2013, pàg. 26

Televisió

La televisión es otra dictadura pero en colores. 
Mario Benedetti Andamios Madrid: Punto de lectura, 2008

Les Madame Bovary d'avui en dia estan malaltes de televisió. 
Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 10.

Tàrtars

Fotograma de El desert dels tàrtars (dir. Valerio Zurlini, 1976) basada en la novel·la homònima de Dino Buzzati.

Al Tractatus de modo convertendi infideles, adreçat al papa Nicolau IV el 1292, Llull expressa sense embuts una idea [...]: l'Església, «si posset Tartaros ad fidem convertere, faciliter omnes Sarraceni destrui possent». [O sigui, «si l'Església pogués convertir els tàrtars, es podrien destruir fàcilment els sarraïns»]. La idea no era nova; els contactes entre els khans mongols i la cristiandat no eren rars des dels anys seixanta d'aquell segle i els tàrtars havien demostrat repetidament la seva voluntat d'aliar-se amb els dirigents cristians. Però el 1292, quan Llull presentava al papa Nicolau la seva proposta, ja havien caigut les darreres possessions cristianes a Palestina: Trípoli el 1289, Acre i Tir el 1291; aquestes pèrdues eren més que previsibles, però van produir un efecte psicològic formidable a Occident. La urgència de la lluita contra els sarraïns era cada cop més evident i l'opció pels tàrtars no era una utopia foraviada. 

Albert Soler Llompart «El Liber super Psalmum Quicumque de Ramon Llull i l'opció pels tàrtars», dins Studia Lulliana, Maioricensis Schola Lullistica, 1992, núm. 86.

Daus

Derick Baegert Cavallers i soldats jugant a daus la capa de Crist (1477-78). Madrid: Museu Thyssen-Bornemisza.


Déu no juga a daus, només a amagar.

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 27.

La treva

El dia de Nadal de 1914 soldats dels exèrcits oposats a la I Guerra Mundial van decidir fer una treva. En aquesta instantània del front de Ploegsteert, a Bèlgica, s'hi poden veure soldats alemanys i aliats fumant i fent-se fotos. Foto: Imperial War Museum. 

• 
  

Perímetre de seguretat

Independentment del que digui o fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. A mesura que avanço, percebo l'impacte de l'escriptura (i de les recerques que comporta), no puc ignorar l'alt grau de pertorbació que em representa. L'escriptura em despulla, em destrueix d'una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat. 

Delphine de Vigan Res no s'oposa a la nit (Rien ne s'oppose à la nuit, 2011). Trad. Oriol Sánchez i Vaqué. Barcelona: Eds. 62, 2012, p. 300.

Contaminació

Zdeněk Lhoták, del cicle Spartakiada (1985)

El fum dels crematoris d'Auschwitz ha contaminat per sempre l'aire del futur. 

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 22.