27 de juliol del 2014

1914

Soldats belgues desfilen per la Menin Gate (Meensepoort) a Ypres el 28 de maig de 1914, mesos abans que els alemanys envaeixin Bèlgica (agost 1914)


Després de l'intercanvi de gasos entre aliats i alemanys, aquests darrers feren un salt qualitatiu. Van utilitzar un gas vesificant que provoca butllofes– a base de sulfur d'etil diclorat. Anomenat gas mostassa per la seva olor, va rebre el nom d'iperita en ser utilitzat vora aquella ciutat. La batalla química més violenta tindria lloc el març de 1918, cap al final de la guerra. Durant dotze dies els alemanys llençaren centenars de milers de salves amb gas mostassa.

Xavier Duran «Ieper, 1918: neix l'ús massiu d'armes químiques» El Temps, 909 (13 al 19 de novembre de 2001)



27.7.2001
Ara no és època de gallerets, però els camps flamencs n'estan plens a la primavera. Això va inspirar el sergent John McCrae a compondre «In Flanders fields», un poema–símbol de les terribles mortaldats de la Primera Guerra Mundial.

Des d'avui porto munició a la bossa. L'explicació és la visita emocionada a Ieper/Ypres a la Westhoek, lloc on moriren mig milió de soldats aliats intentant aturar l'avançada alemanya. I de fet ho van aconseguir encara que fos a base de batalles cruentes, com aquella de Passendale, on a cada metre que s'avançava durant 5 quilòmetres morien 35 soldats.

El paisatge plàcid de camps de blat de moro amaga 60 cementiris impol·luts de làpides blanques. Hi jeuen soldats de 20 nacionalitats diferents. Els que no van poder reconèixer o no van trobar mai tenen monuments conjunts, i a cada cementiri hi ha un registre per localitzar un possible familiar que hi perdés la vida. Tanta fou la mort que la Commonwealth té, des de l'any 1922, una fundació destinada només a construir, preservar i mantenir els cementiris de soldats d'arreu del món. Cada any encara troben cossos, i llavors se'ls fa una cerimònia de funeral, hi assisteixen excombatents i gent del poble i s'afegeix una làpida més.

El guia ens transmet amb gran apassionament els atzars de la guerra i, fora de ruta, ens porta a rastrejar una zona on han trobat cadàvers fa poc. Allí és fàcil trobar –com en tota aquesta zona– munició de diferent tipus. Circumstàncies de la vida fan que alguns cossos encara no s'hagin pogut enterrar perquè els cementiris són a tocar de granges i la febre aftosa ha prohibit els moviments de gent.

El cementiri alemany ha hagut de llogar els terrenys per cent anys. És impactant la sala on hi ha escrits els 3.000 noms de joves alemanys (17-18 anys) que van morir en l'anomenada "batalla dels innocents".

Al Hill 62 (fent referència als metres sobre el nivell del mar) hi ha el Sanctuary Wood, un museu dels horrors, tant pel contingut (fotos impressionants) totalment amuntegat com per l'individu que ho regenta.

Marxem d'Ypres amb la sensació d'haver après molt i consternats per tot plegat.

Des de l'any 1928 a Menin Gate s'hi toca cada dia a les 8 del vespre «The Last Post» en homenatge als milers de soldats morts sense tomba.

Diari personal. Fragment corresponent al viatge del juliol de 2001 a Bèlgica i Holanda.




Notícia de La Vanguardia (19.3.2014): 

Dos muertos y dos heridos al explotar un obús de la I Guerra Mundial en Bélgica.

Las víctimas se encontraban trabajando en unas excavaciones en la zona industrial situada en el canal de Ypres cuando se produjo el estallido.


25 de juliol del 2014

Suportar-se

Plaça sant Agustí, Barcelona (1.7.2014). Foto: FBarniol


–Què feu vós del matí al vespre?
–Em suporto. 


Emil Cioran De l’inconvenient d’haver nascut, 1973 [Trad. Josep Murgades]


23 de juliol del 2014

Camí


El camí de la selva no és llarg quan estimes la persona que vas a visitar.
                                                           
Proverbi de l’ètnia mongo, Àfrica



                                                        

20 de juliol del 2014

Peripatètiques

cellar-fcp Two prostitutes 



12 d’octubre [1939]. Les nits de Montpeller, sense cap llum als carrers i amb totes les finestres tancades perquè no en surti un sol raig de claror susceptible d’orientar, més o menys, una sempre possible incursió d’avions enemics, han esdevingut lúgubres. Amb tot, és fàcil de constatar que la consigna d’obscuritat total no ha estat obeïda d’una manera diguem-ne absoluta. Per certs carrers, que solen ser els més estrets i tortuosos de la ciutat, les pobres peripatètiques que, malgrat tot, s’han de guanyar la vida treballant de l’ofici, surten de casa, en fer-se fosc, i, per tal de revelar llur presència [...] porten a la mà una pila elèctrica que, cada minut o dos, mentre no dóna resultat, encenen i apaguen; tot just un parpelleig, una guspira; però ja n’hi ha prou perquè qui ha de picar, piqui. [...]

Parlant de la qüestió, aquesta tarda, al cafè de l’Esplanada, Francesc Pujols ha dit: 

–Pel que es veu, aqueixes senyoretes que abans fugien de la llum, ara se la porten. Podem dir, doncs, que és arribat el temps, completament nou en la història de la humanitat, de les p... lluminoses.

Artur Bladé Desumvila Obra completaL’exiliada. Valls: Cossetània edicions, 2006, pàg. 238

17 de juliol del 2014

joventut & vellesa

Un dona del Caixmir resa mentre té el seu fill a la falda. 
Foto: Tauseef Mustafa

Se me ocurre que aquí puede residir una de las diferencias entre la juventud y la vejez: cuando somos jóvenes, nos inventamos futuros distintos para nosotros mismos; cuando somos viejos, inventamos pasados distintos para los demás. 

Julian Barnes El sentido de un final [The Sense of an Ending, 2011]. Trad. Jaime Zulaika. Barcelona: Anagrama, 2012, pàg. 104-105.


15 de juliol del 2014

Misògina

Fotografia de Klaus Kampert


M'acusen de ser misògina; és una ximpleria, si no s'afegeix immediatament que també sóc misantropa.

Entrevista de Bernard Pivot a Marguerite Yourcernar (Illa Mount Desert, EUA, 1979).



14 de juliol del 2014

Richard

Exposició retrospectiva sobre Richard Hamilton al Museo Reina Sofía de Madrid. Foto: FBarniol


A principis dels seixanta, Richard Hamilton va enumerar les característiques de l'art pop:

popular (creat per a un públic massiu)
transitori (solució a curt termini)
prescindible (s'oblida fàcilment)
de baix cost
produït de manera massiva
jove (dirigit als joves)
enginyós
sexy
efectista
glamurós
un gran negoci


11 de juliol del 2014

Colomins

Imatge antiga de la fonda d'Alpens (a la dreta). Extreta del blog Gent d'Alpens de Lluís Suriñach


L'al·lusió al colomí em fa pensar en l'alimentació d'aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar en una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits –o guisats amb una cebeta. Un establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d'existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l'inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d'hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per a acabar sota la forquilla d'aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent –va més ben ferrat que els seus cavalls–, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró –la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg–, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l'armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant...


Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012.


9 de juliol del 2014

viure & morir

Klaus Kampert (sèrie Water Creatures)


M'estimo més morir viva. 

Delphine de Vigan Res no s'oposa a la nit (Rien ne s'oppose à la nuit, 2011). Trad. Oriol Sánchez i Vaqué. Barcelona: Eds. 62, 2012, pàg. 368.




Visc per no morir
i lluito per viure.

Per no perdre cap
d'aquests moments

que sé irrepetibles.

Montserrat Abelló Més enllà del parlar concís, València: Denes, 2014, pàg. 27.


7 de juliol del 2014

Silenci pitagòric



Roma, 1 de novembre de 1786
  
En el curs d'un viatge hom arreplega tot allò que pot; cada dia ens du alguna cosa nova, i hom s'afanya també a pensar-hi i a considerar-ho. Això d'aquí [Roma], en canvi, és una mena de gran escola, i un dia ens hi diu tant que hom no s'atreveix després ni a contar-ho tan sols. Certament, qui pogués romandre aquí anys sencers faria bé de guardar-hi un silenci pitagòric.

Johann Wolfgang von Goethe Viatge a Itàlia [Italienische Reise, 1813-1817]. Trad. Rafael M. Bofill. Barcelona: Columna, 1996.

5 de juliol del 2014

Soledats (IV)

Foto: James L. Stanfield

El càstig de l'home és no poder estar sol
                                 Blaise Pascal (1623-1662)




3 de juliol del 2014

Sufí

Mesquita de Haji Ali, Mumbai (Índia). Desembre 2013 
(Foto: FBarniol)


Conte sufí
El mestre sufí explicava sempre una paràbola en acabar cada classe, però els alumnes no sempre entenien el seu sentit...
—Mestre —li digué un d’ells una tarda—. Tu ens expliques els contes, però no ens expliques el seu significat.
—Demano perdó per això —es disculpà el mestre—. Permet que com a mostra de compensació et convidi a un préssec.
—Gràcies mestre —respongué afalagat l’alumne.
—Voldria, per complaure’t, pelar jo mateix el préssec. M’ho permets?
—Sí, moltes gràcies —va dir l’alumne.
—T’agradaria que, com que tinc el ganivet a la mà, te’l talli a trossets per tal que sigui més fàcil menjar-te’l?
—M’encantaria... Però no voldria abusar de la teva generositat, mestre...
—No és pas un abús si som jo qui t’ho ofereix. Només vull complaure’t... Permet-me també que el mastegui abans de donar-te’l...
—No, mestre. No m’agradaria mica que fessis això! —es queixà sorprès l’alumne.
El mestre va fer una pausa.
—Si jo us contés el sentit de cada conte, seria com donar-vos per menjar una fruita ja mastegada.



1 de juliol del 2014

Veritat & mentida


Mitjanit del solstici d'estiu al llac Blau d'Islàndia. 
Foto: Agnieszka Rayss.


Jo invento, és a dir, aspiro a inventar la veritat, i per a això no conec millor manera que dir mentides. [...] La veritat també s'inventa: la vida, es miri per on es miri, és sempre una mentida més o menys ben explicada. 

Xuan Bello “El conte del llop” dins Història universal de Paniceiros [Hestoria universal de Paniceiros, 2002]. Trad. Jordi Raventós. Barcelona: Adesiara, 2008, pàg. 14.