Quentin Matsys Una grotesca dona vella (1525-30). National Gallery, Londres.
No n’hi ha, no pot haver-hi, dona tan completament lletja i tan satisfeta de ser-ho. En veure-la, vaig recordar-me d’uns versos del poeta brasiler Gregório de Matos que descriuen una negra criolla:
Boca sortint amb tal amplada
que la dentadura
passeja per allà
despreocupada.
La senyora Gabriela Santamarinha és d’una lletgesa natural, sense artificis ni retòrica, i l’exerceix en cada gest, en cada frase, en l’olor corporal, en la manera bestial com camina. «Miri que n’és de lletja!», em digué emocionat Arcénio do Campo, «ni entre els aborígens del continent austral hi ha hagut mai una criatura així». [...]
—Li diuen Boca Maleïda —aclarí el coronel—, Boca Escopidora, Boca Assassina o Boca Fètida. Diuen que els ocells se suïciden de fàstic quan passen davant d’ella.
José Eduardo Agualusa Nació criolla Barcelona: La Magrana, 1999.
