Cortines

Exposició de Marc Vicens al restaurant Dos Cielos

Creo que lo más deseable en el mundo es la libertad de ser fiel a uno mismo, es decir, la Honradez. (23.11.1947)

Susan Sontag Renacida. Diarios tempranos, 1947-1964, Barcelona, 2011 (trad. Aurelio Mayor). 

en gràcia de Déu

Pau VI (1963-1978)

Hi ha uns quants dies a l'any que són sagrats. El de la Puríssima i la missa de l'avi, el del silenci de l'hora nona, el del cotó de Sant Narcís, el dia de Cap d'Any i la Pasqua de Resurrecció. Sobretot perquè, a la tele, fan la retransmissió de la benedicció apostòlica des de Roma. Si no estem llevats, ens aixequem de cop i, encara que sigui en pijama, assistim, hieràtics, impàvids, a la cerimònia, com si tinguéssim el Sant Pare a tocar. Ens aprenem la tonada de memòria: "Indulgentiam absolutionem et remissionem omnium peccatorum vestrorum", acotem el cap quan el Papa ens beneeix i, segons el pare, estem automàticament en gràcia de Déu, encara que sigui a través del televisor Philips que hem de sintonitzar amb uns comandaments rodons, com el dial d'una ràdio. 

Josep M. Fonalleras La sala d'estar és un camp de futbol. Barcelona: Ara llibres, 2015, pàg. 41.

pulvis eris

Fàbrica de sants d'Olot

És Dimecres de Cendra. La setmana abans hem menjat coca de greixons i hem fet una excursió a la vall de Sant Daniel. Ara toca entrar en aquest recinte lúgubre on tot és de mentida. No és gòtica, però ho vol semblar, les imatges són de guix i els retaules, que volen ser d'or però no ho són, a penes llueixen en una església que és fosca. Tètrica. Ens tenen tots asseguts i el capellà ens diu que som pols i que tornarem a ser-ho. Ens hi acostem i ens fa el senyal de la creu al front amb un polsim de cendra. Després, tota la classe, anem a confessar-nos amb mossèn Martirià, que ens recrimina els pecats amb una arenga a favor de la rectitud moral. Sempre corre, mossèn Martirià, sempre té pressa, fa unes gambades tan excessives com la seva fe i ens diu que totes les dones que surten a les revistes són de mentida, que pel carrer no n'hi ha, no existeixen.

Josep M. Fonalleras La sala d'estar és un camp de futbol. Barcelona: Ara llibres, 2015, pàg. 37-38.

Enginyers i orfebres

En Climent va afegir: "Jo crec que hi ha dos tipus d'escriptors: els que són enginyers i aixequen ponts i necessiten calcular les estructures perquè el pont no caigui; i els orfebres, que miren d'encastar una pedra preciosa en una joia, sense que desentoni, procurant que el resultat final sigui plausible. És aquí on sóc jo. O encara millor. No voldria ser tan petulant, tan orgullós. Diguem que em contemplo més aviat com un lampista. Del que es tracta és que no hi hagi fuites".

Josep M. Fonalleras Climent Barcelona: Amsterdam Llibres, 2013, pàg. 39