Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fernando Pessoa (1888-1935). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fernando Pessoa (1888-1935). Mostrar tots els missatges

4 de novembre del 2016

el destí

Audrey Hepburn (1964) 

Potser el meu destí és eternament ser comptable, i la poesia o la literatura una papallona que, posant-se’m al cap, em torni més ridícul com més gran sigui la seva bellesa. 

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, pàg. 30-31.


21 de juny del 2016

grans ambicions

Londres, 1953 (Foto: Cas Oorthuys)


Vaig tenir grans ambicions i somnis dilatats —però també n'ha tinguts el bastaix i la cosidora, perquè, de somnis, en té tothom: allò que ens diferencia és la força d'aconseguir-los o el destí d'aconseguir-se amb nosaltres.

En somnis sóc igual que el bastaix o la cosidora. Només me'n distingeix saber escriure. Sí, és un acte, una realitat meva que me'n diferencia. En l'ànima sóc el seu igual.

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, pàg. 30.


13 de maig del 2015

dormir (II)

Lawrence Alma-Tadema Escena pompeiana o la migdiada (1848). Museu del Prado, Madrid.


Si jo un dia pogués adquirir un tret tan gran d'expressió, que concentrés tot l'art en mi, escriuria una apoteosi del son. No sé de cap plaer més gran, en tota la meva vida, que poder dormir. Apagar integralment la vida i l'ànima, allunyar-me completament de tot allò que és éssers i gent, la nit sense memòria ni il·lusió, no tenir passat ni futur.

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, pàg. 168.


6 de maig del 2015

destí quotidià

El riu Tejo al seu pas per Lisboa


Escric, trist, a la meva cambra tranquil·la, tot sol com sempre he estat, tot sol com sempre seré. I penso si la meva veu, aparentment tan poca cosa, no encarna la substància de milers de veus, la fam d'expressar-se de milers de vides, la paciència de milions d'ànimes submises com la meva al destí quotidià, al somni inútil, a l'esperança sense vestigis.

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, pàg. 21.


20 d’abril del 2015

hostal

L'espai educatiu de la Filharmònica de París, concebut per Jean Nouvel
Foto: Patrick Tourneboeuf



Considero a vida uma estalagem onde tenho que me demorar até que chegue a diligência do abismo. Não sei onde ela me levará, porque não sei nada. Poderia considerar esta estalagem uma prisão, porque estou compelido a aguardar nela; poderia considerá-la um lugar de sociáveis, porque aqui me encontro com outros. Não sou, porém, nem impaciente nem comum. Deixo ao que são os que se fecham no quarto, deitados moles na cama onde esperam sem sono; deixo ao que fazem os que conversam nas salas, de onde as  músicas e as vozes chegam cômodas até mim. Sento-me à porta e embebo meus olhos e ouvidos nas cores e nos sons da paisagem, e canto lento, para mim só, vagos cantos que componho enquanto espero. 

Considero la vida un hostal on he de fer estatge fins que arribi la diligència de l'abisme. No sé on em durà, perquè no sé res. Podria considerar aquest hostal una presó, perquè estic compel·lit a esperar-hi; podria considerar-lo un lloc de sociabilitat, perquè m'hi trobo amb altres. No sóc, però, ni impacient ni vulgar. Que siguin com vulguin els qui es tanquen a la cambra, ajaguts indolentment damunt el llit on esperen sense son; que facin allò que vulguin els que conversen a les ales, d'on les músiques i les veus arriben còmodament fins a mi. M'assec a la porta i amaro els meus ulls i les meves orelles dels colors i dels sons del paisatge, i canto lentament, per a mi tan sols, vagues cants que componc mentre espero. 

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, pàg. 17  

15 d’abril del 2015

cendres

Més de 7.000 immigrants han estat rescatats al Mediterrani des de divendres. 
Més de 400 han mort després que el seu vaixell bolqués davant les costes de Líbia. 
Foto: Alessandro Buscarini/AFP

Allò que jo vull de veritat, amb tota la intimitat de la meva ànima, és que cessin els núvols àtons que ensabonen cendrosament el cel; allò que jo vull és veure el blau començar a sorgir d'entre els núvols, veritat certa i clara perquè res no és ni vol. 

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, p. 169.


3 de març del 2015

enveja



Tinc enveja  —però no sé si tinc enveja— d'aquells de qui es pot escriure una biografia, o que en poden escriure la pròpia. En aquestes impressions sense nexe, narro indiferentment la meva biografia sense fets, la meva història sense vida. Són les meves Confessions i, si no hi dic res, és que no tinc res a dir. 

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, pàg. 26.




22 de desembre del 2014

Refugi (VI)

La model Natalia Vodianova i el ballarí Benjamin Millepied 
posen per a Vogue a l'Òpera de París (foto: Annie Leibovitz)


Havia moblat –és impossible que no fos a costa d’algunes coses essencials– amb un cert i aproximat luxe les seves dues cambres. Havia tingut especial cura de les cadires –de braços, amples, blanes–, de les cortines i de les catifes. Deia que així s’havia creat un interior “per mantenir la dignitat del tedi”. En una cambra a la moderna el tedi es tornava desconfort, dolor físic.

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, pàg. 11.



1 de novembre del 2014

travessia


Llega un momento en que es necesario abandonar las ropas usadas que ya tienen la forma de nuestro cuerpo y olvidar los caminos que nos llevan siempre a los mismos lugares. Es el momento de la travesía. Y, si no osamos emprenderla, nos habremos quedado para siempre al margen de nosotros mismos.


Fernando Pessoa