Font: Col·legi El Roser, St. Julià de Vilatorta (Osona)
Fragment d’una carta de Jacint Verdaguer al poeta
Marià Aguiló, datada a Cadis el 26 de desembre de 1874 (evidentment en
ortografia prefabriana). Es tracta del primer dels nou viatges que Verdaguer
féu a Amèrica com a capellà de bord.
Estimadissim D. Mariano:
He arribat, gracies á Deu, a la primera estació de
mon viatge, y al trenta emprench, a no haverhi res de nou, la carrera de mes
pit, que es la de Cadis a l’Habana, ahont no penso patir tant com fins a aquí.
Al sortir de Barcelona, y especialment al passar l’Ebro, vatx tenir un
comensament de maretx; y res de nou tinguí fins a Málaga, ahont sabent que l
“Guipuzcoa” marxava, dexí l meu barco, que no m volgue tornar ni un quarto, y n
prenguí un altre que havia d’arribar un dia avans a Cadis; y, com no havia
enmanllevat mes que ls diners necesaris, haguí d’anar a coberta, o, mes ben
dit, a descoberta, entre soldats y (horrenda
rèfero) en companyia, no de un bou y una mula, sinó d’un Porch, que ns
venia a morrejar de tant en tant, y a fer música ab sos grunyits, escapantse de
la cort. Y tot axo, al rigor d’una nit d’ivern a alta mar, entre mitx d’una
colla de marejats, marejat com lo primer, y sens haver pogut, per falla de
quartos, menjar res en 24 hores.
Si vostè i
son advocat volen escàndol, a pesar de la negror del temps, hi haurà escàndol i
li prometo que ressonarà per tota Europa. Lo món sencer ha de saber la paga que
vostè dóna a pobres sacerdots que han passat la vida, no en l'orgia com tants
vostè en coneix de baix i de dalt, sinó cantant a Jesucrist i als sants que més
l'estimen.
Carta de Jacint Verdaguer a Josep Morgades (bisbe de Vic, 1882-1899)
El 23 de maig de 1998 vaig assistir a la presentació d’Oïsme, un llibre de Perejaume, a la casa-museu Verdaguer de Folgueroles. Josep Palau i Fabre (1917-2008) va presentar l’acte i va comparar la prosa de Perejaume amb la teoria del suec Emanuel Swedenborg (1688-1772), que predicava, contravenint totes les teories lingüístiques posteriors, que entre els noms de les coses i els objectes pròpiament dits hi ha una relació d’immanència. El subtítol d’Oïsme és «Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer».
Acabat l’acte, el Amics de Verdaguer em van convidar amablement a sopar a Can Baldiri. Entre altres personalitats, asseguts al voltant de la taula hi havia els germans Joan i Josep Ferrer i Costa, Joan Pujadas, Palau i Fabre, Perejaume, l’editor Oriol Izquierdo, Gil Orriols (alcalde de Folgueroles), Víctor Sunyol, Jaume Aiats, etc.
En el transcurs de l’àpat, Perejaume va explicar una anècdota de Verdaguer. A final de segle XIX, un capellà explicava en una emissora de ràdio com funcionava un aparell d'enregistrar veu acabat d’arribar d'Amèrica. Per davant va passar Mn. Cinto i el van convidar a recitar un poema. Com que no en sabia cap de memòria, li van deixar un llibre i va llegir «L'orfeneta» i un altre. La gravació està en molt estat. Hi ha molt soroll (és encara amb cilindre de cera), però ha inspirat Perejaume en una obra en la qual ressegueix els espectrogrames.
En un llibre publicat anys més tard (el 2004), Perejaume revela una versió lleugerament diferent dels fets:
«Aquest cilindre de cera conté enregistrada la veu de Verdaguer. L’enregistrament va tenir lloc, de manera fortuïta, a la parròquia de Santa Anna de Barcelona, l’any 1897, en un aparell fonogràfic portat d’Estats Units. Els poemes que s’hi senten són: «La cegueta» i «Amor de mare». L’any 1999, en la Casa-museu de Vil·la Joana, a Vallvidrera, vàrem presentar tres obres carenogràfiques. La primera consistia en aquest mateix cilindre, juntament amb el fonògraf original que allà es conserva i una projecció en vídeo de l’espectrografia del so tal com ens ha arribat. En realitat, en la gravació, la veu de Verdaguer a penes és perceptible, el cilindre està travessat per tres esquerdes transversals i tant el brunzit com els catrocs de l’agulla són constants. El vídeo emet, en un sens fi, el clivelladíssim so i projecta, sobre un fons negre, el corresponent espectrograma, com si l’accidentat brogit anés agullant-se pel caire d’una serra. Cada vegada que l’espectre dibuixa un cim prou elevat s’hi encén, damunt, el nom d’una muntanya.
»El vídeo, amb el cingle de veu que crestereja, s’anomena Oïsme i, davant, s’hi exposava la segona obra.»
Perejaume Els cims pensamenters: de les reals i verdagueres elevacions. Barcelona: Eds. Polígrafa, 2004, pàg. 99.
