Mireille Gansel Traduir com transhumar [Traduire comme transhumer, 2012]. Trad. Dolors Udina. Palma: Lleonard Muntaner ed, 2021, p. 27.
¿Quantes persones hi ha enterrades dins nostre?
Sandro Veronesi El colibrí [Il colibrì, 2019]. Trad. Pau Vidal. Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020, p. 326.
una vivienda también descansa, se duerme, despierta (...). Una casa que sestea es una casa con la respiración regular, con una quietud contagiosa
Thierry Paquot El arte de la siesta. Citat per Miguel Ángel Hernández El don de la siesta. Notas sobre el cuerpo, la casa y el tiempo. Barcelona: Anagrama, 2020, p. 105-106
Em fascinen els racons de les cases que amaguen sempre olors i records.
[...]
Tot el que resta a casa s'hi quedarà per sempre, ningú en pot treure res: ni el so, ni el gos, ni els ocells ni l'atmosfera tranquil·la del meu racó.
Rita Pijoan Diaris haitians. (Cahierisme, 1986-2003). Barcelona: Trípode, 2020, p. 104 i 109.
Seia sola, allí, damunt la terra,
com a guàrdia d'aquell carro triomfal
que lligà l'animal de doble forma.
Dante Alighieri "Purgatori", cant XXXII, v. 94-96. Divina Comèdia. Versió de Joan F. Mira. Proa, 2000, p. 827
Soc mestressa de mi mateixa i d'aquest indret, on tots els moviments són possibles.
Rita Pijoan Diaris haitians. (Cahierisme, 1986-2003). Barcelona: Trípode, 2020, p. 375
Janusz Korczak (1878-1942)
Diuen que gran part de les novel·les angleses del [segle] dinou plantegen què s’ha de fer amb les dones joves en edat de casar.
Ramon Erra Fogueres al poblat. Escrits lluçanesos. Cal Siller, 2021
Mi abuela [...] persiste en exhibir una anatomía huesuda y acecinada que, debo reconocer, no resulta en absoluto obscena por la sencilla razón de que ya no tiene nada de humana. Hay que ser muy fantasioso para imaginar que ese pubis calvo, esos tegumentos ocres, esas flaccideces pálidas y ese sistema venoso, que se ha vuelto serpentiforme incluso en su aspecto escamoso, hayan pertenecido no solo a una mujer, sino a una de las más bellas de su generación. Y su pecho… Se ha pasado la vida proclamando que el sujetador era la muerte de los senos y no parece darse cuenta de que los suyos le caen en paralelo por el tórax, con los pezones al final, a treinta centímetros de su lugar de nacimiento, agitándose descontrolados a la menor ocasión.
Emmanuelle Bayamack-Tam Arcadia. Armaenia editorial, 2020, p. 13-14.
Perquè ell llegia de la mateixa manera que d'altres resen, com els jugadors juguen i els embriacs miren fixament el buit; llegia amb un embadaliment tan commovedor que, des d'aleshores, la manera de llegir de les altres sempre m'ha semblat una cosa profana.
Stefan Zweig Petita crònica (1929). Trad. Marc Jiménez Buzzi. Girona: Edicions de la ela geminada, 2018.
Luter (1483-1546):
Si als jueus els ofèn que admetem que el nostre Jesús fou home i Déu alhora, adduirem a favor nostre les Escriptures quan arribi l'hora. Però és massa dur per començar. Primer cal alletar-los amb llet fins que reconeguin que Jesús és l'autèntic Messies; després ja podran beure vi i aprendre que també és Déu.
Antoni Gelonch Luter. Buscant la veritat, va canviar la història. Barcelona: Viena edicions, 2018, p. 260
Fotografia d'Erwin Olaf
Vilar, 18.4.1891
[...] Ahí varem dinar à la parroquia y gràcies a Déu los lladres encara varen deixarhi quelcom bó. Tot menos puros! Oh! aquesta gent no coneixen les rúbriques d'un bon tiberi!
借景 shakkei
És un terme japonès, que es pot traduir com a 'paisatge en préstec'.
Es tracta d'una tècnica paisatgística típica dels jardins orientals xinesos i japonesos, que consisteix a incorporar elements externs del paisatge a l'interior de la composició d'un jardí.
Es parla de paisatge en préstec quan algun element natural (muntanya, bosc, cascada) o artificial (edifici, torre) es col·loca fora del jardí, però són visibles des de l'interior.
No pots tenir por de la mort d'aquesta manera, el dolor del traspàs en si mateix, la fredor de la tomba: no en pots patir de cap manera, Poiraudeau. Per tant aquesta mort no ha de fer por. Per què em fa por? Perquè temem el patiment que la nostra absència provocarà als altres? Som tan generosos que tenim por de la mort per pur altruisme? Seria més pretensiós que noble, a primera vista; però sobretot absurd, perquè al final indefectiblement acabarem tots faltant, desapareixent. No podem témer una cosa segura. Ens podem lamentar de no saber el que serà el món després de la nostra fi? I tant. Ho hem de témer? No. Ja et deixo les lamentacions, però les lamentacions són el privilegi dels vius, els morts no es poden lamentar de no conèixer el final de la pel·lícula [...] per dos motius: o tot s'atura amb el traspàs, i per tant no hi ha ningú que es pugui lamentar de res, o bé Déu els acull i són ells els que viuen (bé, és una manera de dir) el happy end. Per tant és impossible lamentar-se de res. Ni lamentacions, ni alegria, ni sensació, la mort queda fora de cap experiència. Hi escapa totalment. Schopenhauer el gran et fa aquesta pregunta [...]: tu et preocupes, t'esgarrifes per aquests temps futurs en què ja no hi seràs, però què penses d'aquells milers d'eons durant els quals encara no hi eres? No et preocupen, aquests? Que potser l'absència de patiment i la no-experiència no precedeixen des de fa molt de temps el teu naixement? Que potser el teu primer crit o el cruixit de la generació de la teva primera cèl·lula no marquen el principi d'una existència? O és que podies sentir alguna cosa, abans de néixer? La teva arribada a aquest món redistribueix les cartes fins a tal punt [...] que totes les regles canvien amb la teva aparició? No? Doncs així el després de la mort serà per a tu com l'abans de néixer: indolor i inexistent.
Mathias Enard El banquet anual de la confraria d'enterramots [Le Banquet annuel de la Confrérie des fossoyeurs, 2020). Trad. Jordi Martín Lloret. Barcelona: Empúries, p. 285-286
Uno no puede huir de sí mismo, ni esconderse. Por mucho que se vaya a Escocia, a Australia o a la estación espacial, uno se lleva sus jugos gástricos consigo y, tarde o temprano, le sube la acidez por el esófago y el eructo que produce es pestilente.
Jesús Carrasco Llévame a casa. Barcelona: Seix Barral, 2021, p. 95
A principis de s. XX era molt difícil de retratar un nadó, perquè la tècnica requeria que s'estiguessin molt quiets. El vestit exageradament llarg d'aquesta criatura serveix per amagar la mare que l'aguanta
¿No deia aquell que els hotels són l'infern dels viatges? I l'infern, ja ho saps, és l'absència. Però t'aferres als vestigis i a les traces de la gent que passa i a allò que queda d'un passat fràgil i efímer que s'esfuma, una unglada a la butaca, aquella cicatriu minúscula del marbre d'una taula al pati que s'ha escantonat, una foto o unes claus que va deixar ja no saps qui i que trobes el calaix, un pijama de fil que no reclamarà ningú, relíquies de l'oblit per a un brocanter del present que fuig, coses que saps de memòria i que tens en les mans, i són vida viscuda que no saps i temps que s'hi agleva i ja és borra, pelussa de dies que tornen muts i són la fortuna del descuit.
Sebastià Perelló La mar rodona. Barcelona: Club Editor, p. 277-78
Mathias Enard El banquet anual de la confraria d'enterramots [Le Banquet annuel de la Confrérie des fossoyeurs, 2020). Trad. Jordi Martín Lloret. Barcelona: Empúries, p. 259.
Carta de Joan Sales a Mercè Figueres (1 d'agost de 1937) (fragment):
Em parles [...] de les ximpleries d'en Dalí i sobretot d'aquesta de donar conferències amb un pa de barra al cap. Miquel Àngel es passejava pels carrers de Roma amb una gallina lligada amb un cordill que el seguia com un be; en aquells temps feliços ningú no trobava res a objectar-hi. En els nostres no podria fer-ho; a Barcelona tothom ho trobaria xocantíssim i se'n sentiria a dir de totes. A Barcelona pots estossinar capellans i burgesos, incendiar esglésies, desenterrar mòmies i fins ballar-hi en ple carrer sense que ningú hi trobi res de particular; fins i tot pots fabricar calçotets o fideus. En canvi, si un ciutadà es plantifica un pa de barra al cap no se l'hi perdona per més que, fora d'això, sigui irreprotxable i estigui al corrent de totes les contribucions.
Joan Sales Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor, 2014, p. 262
El pintor xinès a la vora del riuva estar més de setanta anysabans d'enfrontar-se amb la tinta.I tu, que vols el triomf sense engolir l'espès.
[...] s'ha presentat al ball amb una bata nuit secrète de setí negre i les sabatilles Balenciaga del seu home. Deu pensar que la indignació beneficia la seva harmonia facial després del lífting.
Sebastià Perelló La mar rodona. Barcelona: Club editor, 2020, p. 218
Perquè, en contra de la creença tradicional, els clàssics no fan millor a ningú. Auschwitz n'és la trista prova. Els monstres feixistes que gestionaven els crematoris eren grans lectors de Hölderlin i Schiller. O dit a l'estil del Guinardó: per moltes biblioteques que un fill de puta llegeixi, continuarà sent un fill de puta.
Albert Sánchez Piñol "'La narrativa', segons Albert Sánchez Piñol". Ara, 28.1.2021
As painful as a grapestone under a dental plateAs noisy as a mouse in a packet of macaroniAs haughty as a fishmongerTan dolorós com una llavor de raïm enganxat a la dentadura.Tan sorollós com un ratolí en un paquet de macarrons.Tan arrogant com un peixeter.
Perquè mai l'eloqüència no serà sòlida i madura si no s'ha reforçat amb el constant exercici d'escriure; i sense l'exemple de la lectura, aquella tasca d'escriure, mancada de guia, anirà a la deriva.
M. Fabi Quintilià Institució oratòria, vol IX (Instituto Oratoria, c. 95 dC). Trad. Jordi Pérez i Durà. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2020
No és pas que el restaurant destaqui per això que en diuen la seva arquitectura d'interior: més aviat està tocat d'aquell mal gust tan francès que tenen els francesos quan volen tenir bon gust.
Narcís Comadira Fórmules magistrals (1997) Barcelona: Empúries, 2011, p. 137
El viento quiere llevarmeEn casa,dentro de mi casa y de mi alma,todo a veces parece muy sencillopero otras veces hay viento,un viento que penetra por todas las rendijasy no quiero pensar de qué me hablaporque siento como un loco las distancias.A vecesme quema una sangre malay me iría con ese viento roncocomo quien no conozco.A veces. Pero luegosintiendo lo que siento, lloro y lloroy me quedo en mi casa con lágrimas de oro.
Et quand viendra l'hiver aux neiges monotones,
Je fermerai partout portières et volets
Pour bâtir dans la nuit mes feériques palais
ajustaré pertot els finestrons, les portes,
i em bastiré, en la nit, meravellós palau.
Charles Baudelaire Les flors del mal [Les Fleurs de mal, 1861]. Trad. Jordi Llovet. Barcelona: Edicions 62, p. 274-275
Com més gran és el poder d'algú, més ha d'agermanar-se amb l'honestedat i la més gran prudència. Si lliurem la facultat de parlar als que es troben mancats d'aquestes virtuts, mai no aconseguirem fer-los bons oradors, sinó que haurem donat armes a furiosos energúmens.
Joan Lluís Vives i March De disciplinis (1531)