Solemne processó

Processó de Vic, 2005 (Foto: Nació Digital)

Entrevista de Baltasar Porcel a Salvador Espriu:

“Corregeix gaire?”, pregunta Porcel. I Espriu contesta: “Tinc una paciència de benedictí, de xinès o d’obsés [...] Escric molt poc, però escric sempre, oi que m’entén? Jo no sóc un escriptor d’hores perdudes, sinó tan sols un escriptor i, per tant, un home absolutament perdut”. I amb relació a la situació del país i al paper dels escriptors, diu: “Sóc fadrí drapaire de l’estúpida i dolorosa hora de la trencadissa i encara ajudo a collir-ne les miques i els bocins [...]. Al cap i a la fi, i utilitzant unes paraules d’en Pla, jo vaig en una solemne processó duent als dits una prima candela, si no una trista cerilla. I, com és natural, me’ls cremaré. En aquesta processó, tothom hi cap. I compadeixo els que no hi volen entrar i encara més el qui n’hagin sortit voluntàriament i en vida, s’entén".

Agustí Pons Espriu, transparent Barcelona: Proa, 2013, pàg. 589

El foc

Correfoc de la Mercè, 2012. Foto: Marc Macià

I els senyors i les senyores quedaven un instant parats enmig del carrer, esverats titelles que per l'olor de socarrim ensumessin el foc.

Baltasar Porcel Olympia a mitjanit, Barcelona: 2004

Beatus ille

Can Tafura (Collsacabra). Foto. Diego Rey

Amb freqüència Moro havia habitat a Son Taltavull. En especial en la infància, quan el seu pare els havia abandonat a ell i a la seva mare per viure en aquella petita finca de muntanya. Deia que a Orlandis no hi podia aguantar, que tot l'agredia, i que allí dalt combregava amb tot. «Només tinc aquesta vida. Si no me la passo amb mi, l'hauré viscut pels altres: quina estafa...», els repetia tossut quan li ploraven i li exigien que no se n'anés.

Baltasar Porcel Les primaveres i les tardors Barcelona, 1986.

Beatus ille qui procul negotiis,

ut prisca gens mortalium

paterna rura bobus exercet suis,

solutus omni fenore

        

Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments.

Horaci, Odes i epodes. Trad. Josep Vergés. Barcelona, 1981.

Menudències

Brian W. Ferry. Sèrie: Interior Lives 
(www.brianwferry.com)

–No sé, però no me’n recordo gairebé gens de res diguem-ne important de la meva vida. Em podrien dir que no m’havia casat amb Benigne i m’ho creuria. En canvi, aquestes coses petites com el gust de la mel dins la tebior del llit, amb les campanes que no sé per què em feia la impressió que tocaven a les muntanyes, entre comellars i avencs on no hi podia arribar cap home, les tinc tan presents! Semblant a si tota la meva vida hagués estat feta de menudències com això, sí...

Baltasar Porcel Les primaveres i les tardors, 1986

Enyorances

 Alícia Casadesús (1968) La mirada del lloc

Un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix.

Marcel Proust (1871-1922) Combray (A la recerca del temps perdut), trad. J. M. Pinto.

                                                  

L'enyorança del que no ha estat mana tant com la del que ha estat.

Baltasar Porcel (1937-2009) L'emperador o l'ull del vent.