Cada tarda, després de les classes, em recreava estudiant la llengua dels meus avis. No es podia dir que l'aprengués. Ja m'ho sabia tot, tret de la terminologia gramatical amb conceptes tan àrids com els pronoms febles, el perifràstic i altres francesilles. Transformava en coneixença activa unes nocions passives. La llengua catalana m'apareixia com una vella casa de muntanya on ja havia viscut, en temps oblidats, i ordenava una per una les cambres polsegoses. Encenia l'electricitat dels pronoms, canviava els llençols de les conjugacions, pintava de blau les ventalles del vocabulari. No explorava una borda desconeguda sinó que recuperava un bé perdut. Ortografiats segons convencions que descobria, els mots dels meus avis, netejats, polits, lluïen com lluïsen al fons de baguls claferts de tresors.
Joan-Daniel Bezsonoff Les meus universitats. Barcelona: L'Avenç, 2012, pàg. 130
