la vida lenta

Foques a la costa nord de Yorkshire (Regne Unit). Foto: Alamy Stock

Quan li preguntaren per què li agradava tant viatjar en vaixells petroliers en comptes de pujar a bord dels vaixells comercials, Pla en tenia prou de dir, amb satisfacció: “Perquè són tan lents...!”. Així va popularitzar el seu mètode de recerca d’adjectius: la vida lenta, fumant amb plàcida vagància. 

Francesc Ginabreda "Elogi de la mandra" Núvol, 14.11.2017

bellesa

La cantant Rihanna assisteix a una gala benèfica al Metropolitan Museum of Art a Nova York. 

Foto: Karwai Tang

Potser tot era més bell perquè no ho mirava ningú, 
perquè el secret era reclòs i inviolat.

Josep Pla Cadaqués (1947). Barcelona: Juventud, 1997, pàg. 20.

Simenon

El comissari Maigret és una creació de Georges Simenon

Simenon és belga: l'indefectible client de les brasseries dels voltants de la Gare du Nord de Brussel·les, amb el barret fort, el fulard roig, l'abric de roba blava, la pell una mica llentiosa, vermella i blanca, el reflex de la llum elèctrica a la cara passada per l'espuma de la cervesa rossa. Amb aquests homes sempre hi sol haver una senyora blanca i plena, rossa, de carns una mica fluvials, les galtes rosades i una pinzellada de color violaci sota el ulls. Aquestes senyores solen tenir els peus grossos i unes anques de molta presència.

Josep Pla Diccionari Pla de literatura (ed. Valentí Puig). Barcelona: Destino, 2000.

entendrir-se

Diodor Sícul fou un historiador grec que visqué pels voltants de l'any 90 abans de Jesucrist. Quan passà per aquest món, tardaria encara molts anys a instaurar-se la festa de Nadal, i la gent no estava encara obligada a entendrir-se per aquesta data.

Josep Pla Diccionari Pla de literatura (ed. Valentí Puig). Barcelona: Destino, 2000

Enyorança

Bar Calders (Barcelona). Foto: JFerrerC

Enyorança

Diré tot passant que els dos primers elements poètics que originaren l'anomenada Renaixença –l'oda A la pàtria del senyor Aribau i les Poesies de lo Gaiter del Llobregat–, tingueren per origen l'enyorança. Llavors, el senyor Aribau vivia a Madrid i era un considerable funcionari del banquer Remisa. El senyor Rubió i Ors, "Lo Gaiter del Llobregat", era professor de Valladolid. És gairebé segur que els seus escrits tingueren per mòbil l'enyorament. Jo em demano: per què tant d'enyorament? El país és certament bonic. Hi ha molt bona gent, molt hospitalària, comprensiva, tolerant. A Catalunya hi ha un tou de cultura i de civilització molt antic i perfectament encaixat. Ara: el problema de l'enyorament és insoluble. Només es pot aclarir amb aquella frase que he escrit tantes vegades: el català és un animal que s'enyora. 

Josep Pla, Obres completes, vol. 38, pàg. 388

Colomins

Imatge antiga de la fonda d'Alpens (a la dreta). Extreta del blog Gent d'Alpens de Lluís Suriñach

L'al·lusió al colomí em fa pensar en l'alimentació d'aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar en una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits –o guisats amb una cebeta. Un establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d'existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l'inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d'hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per a acabar sota la forquilla d'aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent –va més ben ferrat que els seus cavalls–, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró –la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg–, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l'armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant...

Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012.

Àngels

Ludovico Carracci Tres àngels visitant Abraham (XVI-XVII). 

Pinacoteza Nazionale (Bolonya)

–Com voleu que pinti àngels –preguntava el pintor Gustave Courbet davant dels seus amics– si no n’he vist mai cap en ma vida?

Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012, pàg. 130.

Carta del pintor Benozzo Gozzoli a Piero di Mèdici, 10 de juliol de 1459:

Aquest matí he rebut una carta de Vostra Magnificència, de la mà de Roberto Martelli. Se’n desprèn que Vostra Magnificència no trobeu acceptable el querubí que he pintat. N’hi ha un que l’he pintat en un racó, entre uns núvols, i només se’n veuen les puntes de les ales; i està tan amagat, i els núvols el tapen tant, que de cap manera no pot semblar inconvenient, sinó que, al contrari, jo diria que és bell. Aquest és el que es troba al costat de la columna. N’he situat un altre en l’altra cantonada de l’altar, però també amagat de la mateixa manera. Roberto Martelli els va veure i va afirmar que la qüestió no tenia importància. De totes maneres, faré el que Vostra Magnificència ordeneu; amb dos núvols els faré desaparèixer ràpidament.

Joan Sureda (dir.)  Summa Pictorica. El Renaixement Italià. Història Universal de la Pintura. Barcelona: Planeta, 1999. 

Noves tecnologies

Centraleta de València (sense data). Fundació Telefónica

L'àvia Marieta i la tia Marieta, de Calonge, van al mas per la carretera. La carretera és flanquejada dels pals habituals que sostenen els fils del telègraf. El vent fa vibrar els fils i aquest soroll s'escampa greu i persistent; de vegades s'afua en un petit xiulet. La tia Marieta els assenyala amb el cap i diu:

–Aquests fils fan aquesta fressa perquè ara es parlen ells amb ells...

–Qui sap què es deuen dir... –fa l’àvia, encuriosida.

–Ja podeu comptar! Al matí, parlen de quina en faran al vespre...

–És clar! I al vespre de quina en faran al matí!...

Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012, pàg. 117.

6.12.99

La meva generació encara va viure –ni que siguin les romanalles– l'estupefacció de la gent gran davant les noves tecnologies. Recordo com la Padrina de cal Sec dialogava feliçment amb les locutores de TVE –en un moment en què només hi havia un canal i l'UHF, les pel·lícules es classificaven amb rombos i si s’espatllava normalment venia d’ells.

Diari personal

La contribució

Nicolae Grigorescu El captaire bretó (c. 1860-1870, Bucarest)

Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d'anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.

Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012, pàg. 116.

Taronges

Victoria and Albert Museum (Londres, març 2013). Foto: FBarniol

El metge Reixach diu al cafè que una vegada sentí dir a la seva sogra, que menjava una taronja:

-Aquesta taronja és agra, però tinc una agror tan forta a la llengua que la trobo dolça.

Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012, pàg. 98.

Solemne processó

Processó de Vic, 2005 (Foto: Nació Digital)

Entrevista de Baltasar Porcel a Salvador Espriu:

“Corregeix gaire?”, pregunta Porcel. I Espriu contesta: “Tinc una paciència de benedictí, de xinès o d’obsés [...] Escric molt poc, però escric sempre, oi que m’entén? Jo no sóc un escriptor d’hores perdudes, sinó tan sols un escriptor i, per tant, un home absolutament perdut”. I amb relació a la situació del país i al paper dels escriptors, diu: “Sóc fadrí drapaire de l’estúpida i dolorosa hora de la trencadissa i encara ajudo a collir-ne les miques i els bocins [...]. Al cap i a la fi, i utilitzant unes paraules d’en Pla, jo vaig en una solemne processó duent als dits una prima candela, si no una trista cerilla. I, com és natural, me’ls cremaré. En aquesta processó, tothom hi cap. I compadeixo els que no hi volen entrar i encara més el qui n’hagin sortit voluntàriament i en vida, s’entén".

Agustí Pons Espriu, transparent Barcelona: Proa, 2013, pàg. 589

Anèmia

Denari romà (100 aC)

El meu parent, baliga-balaga notori, es trobà, en el curs del seu viatge, embarrancat per una manca crònica de diners. Degué ésser com una anèmia de cartera maligna i recalcitrant.

Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012, pàg. 72.

Feinada

Nova York, 1900

 To JFK

Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

-¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m'estiren per tots cantons? Doncs ara l'hi diré: me'n vaig a dormir...

Josep Pla El quadern gris (1966), edició a cura de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012, p. 65

Resclosit

Un capellà ortodox seu en una estació de metro d'Atenes: 
Foto: Aris Messinis

He entrat a l'església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta -d'aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d'un aire com si n'haguessin separat l'oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa, d'una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable, una qualitat que fa posar pell de gallina.

Josep Pla El quadern gris (1966), Edició a cura de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012, pàg. 55.

Marató

  Enguany, la Marató de TV3 ha recaptat 10.113.152 euros

14 de març [1918]. Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d'acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.

Josep Pla El quadern gris. Un dietari (edició de Narcís Garolera). Barcelona: Destino, 2012, pàg. 39

En el futur, una de cada tres persones al món podrà desenvolupar un tumor maligne i càncer.

Carlos López Otín (premi Mèxic de Ciència i Tecnologia 2011)

L'endolament

Bnei Brak, Israel. Jueus ultraortodoxos de la dinastia hassídista Vizhnitz preguen i encenen espelmes al voltant del cos del seu rabí, Moshe Yehoshua Hager, abans del funeral. 

Foto: Menahem Kahana /AFP / Getty Images

És inexplicable la capacitat que té la gent per a aprofitar totes les ocasions d'accentuar tots els aspectes desagradables, horribles, que té la vida. Fa l'efecte que el difunt se n'anà a l'altre món per no presenciar l'espectacle de l'endolament de la seva família.

Josep Pla El quadern gris (1966)

Els llibres

Edward Hopper Hotel Room (1931) 

National Gallery Art, Washington

Modèstia a part, és un fet que jo, a vint anys, he comprat més llibres per llegir que les deu o dotze darreres generacions de la meva família. No sé pas si aquest fet és gaire bon símptoma per a la bona i sensata marxa de la pròpia institució familiar. Potser té raó la tia Lluïsa quan, en veure'm arribar amb un "altre" llibre, no es pot estar de dir:

—Malaguanyats diners...!

                             Josep Pla El quadern gris (1966)

Avantpassats

He mirat per tots els racons familiars, he regirat el meu arbre genealògic, he interrogat els més vells i he trobat ben poca cosa. Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats no se li va ocórrer d’ésser un heroi o un gran home. Ni tindria res d’estrany que jo patís d’aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària.

Josep PLA El quadern gris