Moralitat

Rondon do Pará, Brasil. Un treballador carrega carbó vegetal de fusta talada il·legalment a la selva amazònica (foto: Mario Tama/Getty Images)

Entre el gentilhome malenconiós que sovinteja els salons de Madame de Jouarre, la meva amable padrina, i el llunyà caníbal de l’Alt Amazones no hi ha una diferència moral seriosa, només gastronòmica.

José Eduardo Agualusa  Nació criolla [Nação Crioula, 1997].  Trad. de Rosa Martínez Alfaro. Barcelona,  La Magrana, 1999.

La soledat

Desfilada de monjos a Seül (Corea), durant el festival de fanals de lotus. 

Foto: Jeon Heon-Kyun/EPA

Com va escriure el vell Balzac (va ser Balzac?): la soledat és òptima sempre que hi hagi algú amb qui es pugui parlar sobre això.

José Eduardo Agualusa Nació criolla [Nação Crioula, 1997].  Traducció de Rosa Martínez Alfaro. Barcelona,  La Magrana, 1999.

                                               

Colonitzar

 Cuba. Foto: Ferran Jover

Als nostres polítics els agrada dir que som a Àfrica per civilitzar els salvatges i propagar el missatge de Déu —mentida! Fou l’impuls biològic de la propagació de la raça el que va empènyer les caravel·les portugueses. Som a Àfrica, a Amèrica i a Orient per la mateixa raó que els fongs s’escampen i els conills copulen —perquè en allò més íntim sabem (la nostra sang ho sap) que colonitzar és sobreviure! La fúria que encoratjà Genguis Khan en la seva prodigiosa cavalcada a través de Mongòlia, de Corea i dels Urals, és la mateixa que avui explica la disseminació del bacil de Koch. Tot ésser viu és imperialista. Viure és colonitzar.

José Eduardo Agualusa Nació criolla, Barcelona, 1999

Ídol clavetejat

Màscara del Gabon (final s. XIX - meitat s. XX). 

Museu Nacional d'Art Africà (Washington, EUA)

En paraules seves, els negres del camp són un gran obstacle per a la ràpida transformació d’Angola en un país modern, ja que ni tan sols tenen una idea d’Estat, es neguen a parlar en portuguès i continuen sent captius de qualsevol mena de creences i supersticions.

Li vaig dir que els anglesos, francesos i alemanys també es neguen a parlar en portuguès, i vaig recordar-li que la reina d’Espanya creu en les virtuts purificadores de la suor impregnada en els hàbits menors d’una monja. I al capdavall, quina és la diferència entre un ídol africà clavetejat amb claus rústics i l’estàtua d’un home clavat en una creu?

José E. Agualusa Nació criolla, 1999 (trad. Rosa Martínez Alfaro)


 

Lletjor

Quentin Matsys Una grotesca dona vella (1525-30). National Gallery, Londres.

No n’hi ha, no pot haver-hi, dona tan completament lletja i tan satisfeta de ser-ho. En veure-la, vaig recordar-me d’uns versos del poeta brasiler Gregório de Matos que descriuen una negra criolla:

Boca sortint amb tal amplada

que la dentadura

passeja per allà

despreocupada.

La senyora Gabriela Santamarinha és d’una lletgesa natural, sense artificis ni retòrica, i l’exerceix en cada gest, en cada frase, en l’olor corporal, en la manera bestial com camina. «Miri que n’és de lletja!», em digué emocionat Arcénio do Campo, «ni entre els aborígens del continent austral hi ha hagut mai una criatura així». [...]

—Li diuen Boca Maleïda —aclarí el coronel—, Boca Escopidora, Boca Assassina o Boca Fètida. Diuen que els ocells se suïciden de fàstic quan passen davant d’ella.

                    José Eduardo Agualusa Nació criolla Barcelona: La Magrana, 1999.