Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alícia Casadesús (1968). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alícia Casadesús (1968). Mostrar tots els missatges

28 de febrer del 2018

amicitia

Alícia Casadesús i Toni Clapés Microgrames (2017)

L’amicitia dura més que la res publica, i com a mínim igual que l’ars poetica.

Wallace Stegner En lloc segur [Crossing to Safety, 1987]. Trad. Dolors Udina. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008, p. 117.



11 de gener del 2016

artista radical

Alícia Casadesús Cases filades


D'on va sorgir la naixença de Pluja? Quin és el seu origen?

[...] El cos de llibre té dues parts. La primera, Microgrames (un modest homenatge a Robert Walser, un escriptor fascinant), mostra un tros del work in progress en el qual treballem, des de fa tres anys, l'artista visual Alícia Casadesús i jo. Ella és l'autora d'una de les obres més interessants que s'estan fent aquí des de fa anys: de manera callada, rigorosa, radical. 

Entrevista al poeta Antoni Clapés (Núvol, 6.10.2015)



15 de juliol del 2010

Enyorances


 Alícia Casadesús (1968) La mirada del lloc

Un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix.

Marcel Proust (1871-1922) Combray (A la recerca del temps perdut), trad. J. M. Pinto.

                                                  

L'enyorança del que no ha estat mana tant com la del que ha estat.

Baltasar Porcel (1937-2009) L'emperador o l'ull del vent.