Llull

[Ramon Llull era] "català, mercader, oriünd de ciutat de Mallorques, era llec, fantàstic, imperit, que havia escrit uns quants llibres en llengua catalana vulgar, perquè era totalment ignorant de la gramàtica; la doctrina del qual era molt divulgada, i que hom creia que l'havia obtinguda per art diabòlica perquè no li havia estat comunicada pels homes, ni per l'estudi humà; ni per Déu, perquè Déu no és doctor dels heretges ni dels errors..."

Nicolau Eimeric Directorium Inquisitorum (Avinyó, 1376). Citat per Josep Brugada "Orígens i desenvolupament de l'antilul·lisme de Nicolau Eimeric" a El procés. Revista contracultural (núm. VIII), 2016, pàg. 20.

isbn

Acabem de publicar un llibre de Llull. Els senyors de l'ISBN ens han inadmès l'alta perquè falta el segon cognom del Sr. Llull.

tuit d'Ignasi Moreta, editor de Fragmenta edicions (6.3.2016)

Tàrtars

Fotograma de El desert dels tàrtars (dir. Valerio Zurlini, 1976) basada en la novel·la homònima de Dino Buzzati.

Al Tractatus de modo convertendi infideles, adreçat al papa Nicolau IV el 1292, Llull expressa sense embuts una idea [...]: l'Església, «si posset Tartaros ad fidem convertere, faciliter omnes Sarraceni destrui possent». [O sigui, «si l'Església pogués convertir els tàrtars, es podrien destruir fàcilment els sarraïns»]. La idea no era nova; els contactes entre els khans mongols i la cristiandat no eren rars des dels anys seixanta d'aquell segle i els tàrtars havien demostrat repetidament la seva voluntat d'aliar-se amb els dirigents cristians. Però el 1292, quan Llull presentava al papa Nicolau la seva proposta, ja havien caigut les darreres possessions cristianes a Palestina: Trípoli el 1289, Acre i Tir el 1291; aquestes pèrdues eren més que previsibles, però van produir un efecte psicològic formidable a Occident. La urgència de la lluita contra els sarraïns era cada cop més evident i l'opció pels tàrtars no era una utopia foraviada. 

Albert Soler Llompart «El Liber super Psalmum Quicumque de Ramon Llull i l'opció pels tàrtars», dins Studia Lulliana, Maioricensis Schola Lullistica, 1992, núm. 86.

Corona

El regne dels animals és una república. No disposa de corona, l'objecte més ineficaç que existeix per cobrir el cap, ja que no protegeix ni del sol ni de la pluja.

Només la corona d'espines, cenyida al front de l'home, redimeix el subjecte de l'objecte. 

Erri de Luca Història d'Irene (Storia di Irene, 2013) Trad. Albert Pejó, Alzira: Bromera, 2014  p. 19.

El Doctor Il·luminat

Els costums referents a l’ús del nom propi que estem comentant van portar –i continuen portant– a alguna confusió cridanera. [...] A títol d’exemple, en citem una de les més còmiques que hem trobat mai. Per cortesia, gairebé per pietat, ometem el nom de l’autor (un conegut divulgador italià de la història de la filosofia): «Il teologo spagnolo Raimundo Lulio coincide in parecchie aspetti con Llull, il mistico maiorchino». Efectivament, entre  el teòleg espanyol Raimundo Lulio i el místic mallorquí Ramon Llull hi ha molts aspectes coincidents. Molts no: moltíssims! Potser van estudiar junts i tot.

Ferran Sáez Mateu Vides improbables. Una història dels heterodoxos catalans Barcelona: Acontravent, 2010, pàg. 68.