Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quentin Massys (1466-1530). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quentin Massys (1466-1530). Mostrar tots els missatges

18 de juliol del 2011

Lletjor

Quentin Matsys Una grotesca dona vella (1525-30). National Gallery, Londres.



No n’hi ha, no pot haver-hi, dona tan completament lletja i tan satisfeta de ser-ho. En veure-la, vaig recordar-me d’uns versos del poeta brasiler Gregório de Matos que descriuen una negra criolla:

Boca sortint amb tal amplada
que la dentadura
passeja per allà
despreocupada.

La senyora Gabriela Santamarinha és d’una lletgesa natural, sense artificis ni retòrica, i l’exerceix en cada gest, en cada frase, en l’olor corporal, en la manera bestial com camina. «Miri que n’és de lletja!», em digué emocionat Arcénio do Campo, «ni entre els aborígens del continent austral hi ha hagut mai una criatura així». [...]

—Li diuen Boca Maleïda —aclarí el coronel—, Boca Escopidora, Boca Assassina o Boca Fètida. Diuen que els ocells se suïciden de fàstic quan passen davant d’ella.

                    José Eduardo Agualusa Nació criolla Barcelona: La Magrana, 1999.


3 de maig del 2010

Bogeria

Atribuït a Quentin Massys  
Vella tocant-se els cabells, c. 1527. 
 Museo Nacional del Prado, Madrid.

Ai! i que en té poca, la humanitat, de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d'estufa en honra seva i per dever sacrosant! Oh!, no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n'hi ha; les causes de les malalties mentals (l'eniologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes... potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable com el de l'essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misteriós la major precaució és poca, m'escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m'he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fóssim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadella! ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles?

Narcís OLLER La bogeria cap. VII (1899)