penitència

William Sianis ("Billy Goat") i la seva mascota en un bar (Chicago, anys 40-50)

A l’Europa Occidental, entre els celtes i els teutons, i durant l’època medieval i els temps moderns, el consum individual d’alcohol probablement era més gran que avui. En les moltes ocasions en què bevem te, cafè o soda, els nostres avantpassats es refrescaven amb vi, cervesa, aiguamel i, en els darrers segles, amb ginebra, conyac i whisky. El consum regular d’aigua era una penitència imposada als delinqüents, o acceptada pels religiosos, igual que el vegetarianisme ocasional, com una mortificació molt severa. No beure una beguda alcohòlica era una excentricitat prou notable per provocar comentaris i per rebre un malnom més o menys desdenyós. Així van sortir noms com l’italià Bevilacqua, el francès Boileau i l’anglès Drinkwater.  

Aldous Huxley Els dimonis de Loudun [The Devils of Loudun, 1952]. Traducció: Dolors Udina. Barcelona: adesiara, 2017, p. 401-402.

sants

Antonio Pollaiuolo Sant Jaume, sant Vicenç i sant Eustaqui (1466). 

Galeria Ufizzi, Florència.

Els sants, com els tractaments mèdics i els barrets de les dones, es posen de moda.

Aldous Huxley Els dimonis de Loudun [The Devils of Loudun, 1952]. Traducció: Dolors Udina. Barcelona: adesiara, 2017, pàg. 34.

dements

Manicomi de Bedlam (Anglaterra) al segle XVII. 

Exposava els interns amb la voluntat d'atreure donatius. 

[Al segle XVII] Al dement se’l colpejava, se li negava el menjar i se l’encadenava a les masmorres més fastigoses. Si el visitava un ministre de la religió, li deia que tot era culpa seva i que Déu estava empipat amb ell. Per al públic en general, era una barreja entre un babuí i un xarlatà, amb algunes característiques del criminal confés. Els diumenges i els dies de festa, portaven els nens a veure els dements com qui els porta al zoo o al circ. I no hi havia normes per impedir que els burxessin. Al contrari, com que els animals eren el que eren, enemics de Déu, turmentar-los no era només permès, sinó que era una obligació. La persona sana tractada com un llunàtic i sotmesa a tota mena d’insults i acudits pràctics és un tema favorit dels dramaturgs i narradors dels segles XVI i XVII. 

Aldous Huxley Els dimonis de Loudun [The Devils of Loudun, 1952]. Traducció: Dolors Udina. Barcelona: adesiara, 2017, p. 378-379.

concubina

Des del punt de vista de la bona gent de Loudun, la Madeleine no era res més que l’última de les concubines del seu rector: una petita sainte nitouche que semblava que no havia trencat mai cap plat, però que, en realitat, no era millor que les altres; una puritana que de cop i volta s’havia revelat com una puta i prostituïa el seu cos de la manera més vergonyosa amb aquell Priap amb sotana, aquell segall amb birret. 

Aldous Huxley Els dimonis de Loudun [The Devils of Loudun, 1952]. Traducció: Dolors Udina. Barcelona: Adesiara, 2017, pàg. 65.

fama

Òpera d'Oslo (desembre de 2014)

Ai las, que transitòria és la fama, que absoluta la vanitat de les pretensions humanes!

Aldous Huxley Els dimonis de Loudun [The Devils of Loudun, 1952]. Traducció: Dolors Udina. Barcelona: adesiara, 2017, pàg. 26.