No pots tenir por de la mort

 Arcadi Oliveres (1945-2021)

No pots tenir por de la mort d'aquesta manera, el dolor del traspàs en si mateix, la fredor de la tomba: no en pots patir de cap manera, Poiraudeau. Per tant aquesta mort no ha de fer por. Per què em fa por? Perquè temem el patiment que la nostra absència provocarà als altres? Som tan generosos que tenim por de la mort per pur altruisme? Seria més pretensiós que noble, a primera vista; però sobretot absurd, perquè al final indefectiblement acabarem tots faltant, desapareixent. No podem témer una cosa segura. Ens podem lamentar de no saber el que serà el món després de la nostra fi? I tant. Ho hem de témer? No. Ja et deixo les lamentacions, però les lamentacions són el privilegi dels vius, els morts no es poden lamentar de no conèixer el final de la pel·lícula [...] per dos motius: o tot s'atura amb el traspàs, i per tant no hi ha ningú que es pugui lamentar de res, o bé Déu els acull i són ells els que viuen (bé, és una manera de dir) el happy end. Per tant és impossible lamentar-se de res. Ni lamentacions, ni alegria, ni sensació, la mort queda fora de cap experiència. Hi escapa totalment. Schopenhauer el gran et fa aquesta pregunta [...]: tu et preocupes, t'esgarrifes per aquests temps futurs en què ja no hi seràs, però què penses d'aquells milers d'eons durant els quals encara no hi eres? No et preocupen, aquests? Que potser l'absència de patiment i la no-experiència no precedeixen des de fa molt de temps el teu naixement? Que potser el teu primer crit o el cruixit de la generació de la teva primera cèl·lula no marquen el principi d'una existència? O és que podies sentir alguna cosa, abans de néixer? La teva arribada a aquest món redistribueix les cartes fins a tal punt [...] que totes les regles canvien amb la teva aparició? No? Doncs així el després de la mort serà per a tu com l'abans de néixer: indolor i inexistent.

Mathias Enard El banquet anual de la confraria d'enterramots [Le Banquet annuel de la Confrérie des fossoyeurs, 2020). Trad. Jordi Martín Lloret. Barcelona: Empúries, p. 285-286

preliminars

Restaurant Mibu. Tòquio, 2017. Foto: FBarniol

en Bittebière [...] ja havia ingerit
    una cassoleta de rostes amb vouvray,
    un tall de paté d'ànec, 
    un timbal de cogombrets per acompanyar els dos primers plats,
    un ou farcit, és a dir dues meitats,
    dos pastissets de formatge de cabra, amb prou feines més grossos que uns collons de mico,
    sis cuixes, és a dir tres granotes,
    sis o vuit cargols grossos,
    una bouchéee à la reine i lletons de vedella,
    un bol de consomé amb crostons amb foei-gras,
    un ou en meurette amb una llesca de pa enllardada,
    una empanada de crancs de riu,
    sis (ja no estava segur del nombre exacte) ostres gratinades,
    vuit, no, perdó, un més, nou llagostins submergits en maionesa,
    tres petits kirs de festa amb saumur que pica,
    una copa de chinon ben negre,
    una altra de chenin d'Oiron ben groc,
    s'alegrava, doncs, de ser encara en els preliminars

Mathias Enard El banquet anual de la confraria d'enterramots [Le Banquet annuel de la Confrérie des fossoyeurs, 2020). Trad. Jordi Martín Lloret. Barcelona: Empúries, p. 259.

 

bressol

Arvo Pärt Cançó de bressol estoniana (2002)

Una cançó de bressol? Repassem el catàleg de cançons de bressol: Brahms, que sona com una capsa de música barata, que tots els nens d’Europa han sentit al llit, abraçats a un peluix blau o rosa; Brahms, el Volskwagen de la cançó de bressol, massís i eficaç, no hi ha res que t’adormi més de pressa que Brahms, aquell barbut dolent i plagiari de Schumann però sense l’audàcia ni la bogeria. [...]

El fervent estonià Arvo Pärt va compondre cançons [...] per adormir monestirs sencers.

Mathias Enard Brúixola [Boussole, 2015]. Trad. Jordi Martín. Barcelona: Empúries, 2016, p. 41-42.

música

Gerrit van Honthorst El violinista alegre amb un got de vi, c. 1624 

(Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid)

La música és un bell refugi contra la imperfecció del món i el decandiment del cos.

Mathias Enard Brúixola [Boussole, 2015]. Trad. Jordi Martín. Barcelona: Empúries, 2016, pàg. 52.

borratxo

Caravaggio Bacus (1596-97). Galleria dels Uffizi, Florència

em mereixia una festa sonada, al centre de la ciutat, en bars plens de fum, tavernes on hi hagués música, noies i alcohol, i crec que és l’única vegada en la meva vida que he anat gat, borratxo de debò, borratxo de soroll, borratxo dels cabells de les dones, borratxo de colors, de llibertat...

Mathias Enard Brúixola [Boussole, 2015]. Trad. Jordi Martín Lloret. Barcelona: Empúries, 2016, pàg. 51-52.

lletra

És agradable tornar a veure per sorpresa aquesta lletra estimada, amb tinta, una mica apressada, una mica difícil de llegir, però tendra i elegant —avui que predominen els ordinadors, rarament veiem la cal·ligrafia dels nostres contemporanis; potser la cursiva manuscrita es convertirà en una forma de nuesa, en una manifestació íntima i oculta, amagada a tothom menys als amants, als notaris i als banquers.

Mathias Enard Brúixola [Boussole, 2015]. Trad. Jordi Martín. Barcelona: Empúries, 2016, pàg. 85.

aventurer

Peter O'Toole en el paper de Lawrence d'Aràbia (dir. David Lean, 1962) 

Volia donar la imatge d’un aventurer, d’un explorador, d’un condottiere, i no era res més que un fill de mamà carregat de medicaments contra la diarrea, botons i fil de cosir per si de cas. 

Mathias Enard Brúixola [Boussole, 2015]. Trad. Jordi Martín. Barcelona: Empúries, 2016, pàg. 58.

ferides

Una prova de resistència de nines (Long Island, EUA, 1955)

En la vida hi ha ferides que, com la lepra, roseguen l’ànima en la solitud. 

Sadik Hidayat  L’òliga cega (1936). Citat per: Mathias Enard Brúixola [Boussole, 2015]. Trad. Jordi Martín Lloret. Barcelona: Empúries, 2016, pàg. 11.

simfonia

Louis Armstrong a Giza, 1961 

La vida és una simfonia de Mahler, mai no torna enrere, mai no cau de potes com els gats.  

Mathias Enard Brúixola [Boussole, 2015]. Trad. Jordi Martín. Barcelona: Empúries, 2016, pàg. 56.

Bellesa

Retrat de Miquel Àngel pintat per Marcello Venusti cap a 1535

Miquel Àngel no era gaire atractiu: teniu el front massa gran, el nas tort, trencat arran d’una baralla de joventut, les celles massa gruixudes, les orelles una mica separades. La seva cara l’horroritzava, diuen. I sovint afegeixen que, si buscava la perfecció dels trets, la bellesa dels rostres, era perquè ell n’estava del tot desproveït. Només la vellesa i la fama li donaran, com la pàtina en un objecte en un principi molt lleig, una aura sense parangó. És tal vegada en aquesta frustració que es pot trobar l’energia del seu art, en la violència de l’època, en la humiliació dels artistes, en la revolta contra la natura; en l’apetència de guanys, la set inextingible de diners i de glòria, que és el més poderós dels motors.

Mathias Énard Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants [Parle-leur de batailles, de rois et d’éléphants, 2010]. Trad. Mercè Ubach. Barcelona: Eds. 62, 2012, pàg. 81.