sants

Antonio Pollaiuolo Sant Jaume, sant Vicenç i sant Eustaqui (1466). 

Galeria Ufizzi, Florència.

Els sants, com els tractaments mèdics i els barrets de les dones, es posen de moda.

Aldous Huxley Els dimonis de Loudun [The Devils of Loudun, 1952]. Traducció: Dolors Udina. Barcelona: adesiara, 2017, pàg. 34.

revolució

Ivan Bunin (1870-1953)

[sobre la Revolució Russa de 1917]:

«el demonio de la ira cainita, así como la arbitrariedad y la ferocidad más salvajes, se enseñorearon de Rusia en los mismos días en que se ensalzaba la instauración de los principios de igualdad, fraternidad y libertad.»

Ivan Bunin

mateu a tothom

Mestre de Boucicaut Expulsió dels càtars de Carcassona el 1209 (c. 1415)

[En el setge de Besiers contra els càtars (1209)]

Una crònica alemanya, posterior als fets, va atribuir al legat apostòlic, Arnau Amalric, la famosa frase que va donar als croats quan, en preguntar-li com distingirien els catòlics dels heretges, aquest va respondre: "Mateu a tothom, que Déu ja distingirà els seus."

Sergi Grau Torras La invenció dels càtars. Barcelona: Angle Editorial, 2016, pàg. 131.

classes mitges

Obra de Bansky

En aquel entonces las cosas eran más sencillas: había menos dinero, no existían aparatos electrónicos, la tiranía de la moda era ligera, no había novias. No había nada que nos distrajese de nuestro deber filial y humano, que consistía en estudiar, aprobar exámenes, utilizar nuestros títulos académicos para encontrar un empleo y después forjar un estilo de vida más completo, sin llegar a ser amenazador, que el de nuestros padres, que lo aprobarían mientras lo comparaban en privado con su propio pasado, que había sido más sencillo y por tanto superior. Nada de esto, por supuesto, se expresaba: el refinado darwinismo social de las clases medias británicas siempre estaba implícito.  

Julian Barnes El sentido de un final [The Sense of an Ending, 2011]. Trad. Jaime Zulaika. Barcelona: Anagrama, 2012, pàg. 17.

dements

Manicomi de Bedlam (Anglaterra) al segle XVII. 

Exposava els interns amb la voluntat d'atreure donatius. 

[Al segle XVII] Al dement se’l colpejava, se li negava el menjar i se l’encadenava a les masmorres més fastigoses. Si el visitava un ministre de la religió, li deia que tot era culpa seva i que Déu estava empipat amb ell. Per al públic en general, era una barreja entre un babuí i un xarlatà, amb algunes característiques del criminal confés. Els diumenges i els dies de festa, portaven els nens a veure els dements com qui els porta al zoo o al circ. I no hi havia normes per impedir que els burxessin. Al contrari, com que els animals eren el que eren, enemics de Déu, turmentar-los no era només permès, sinó que era una obligació. La persona sana tractada com un llunàtic i sotmesa a tota mena d’insults i acudits pràctics és un tema favorit dels dramaturgs i narradors dels segles XVI i XVII. 

Aldous Huxley Els dimonis de Loudun [The Devils of Loudun, 1952]. Traducció: Dolors Udina. Barcelona: adesiara, 2017, p. 378-379.