Conten que Salvador Espriu s’indignava especialment quan el corrector li esmenava la puntuació, i que en una ocasió va omplir tot el dors d’una pàgina amb aquella lletra tan menuda amb arguments per defensar una coma que el corrector li havia tret, i que l’últim argument era demolidor: «l’autor, senyor meu, és qui més en sap, del seu text.»
Xavier Fargas i Neus Nogué “Les puntuacions possibles” a Llengua i ús. Revista Tècnica de Normalització Lingüística, Barcelona (1998), núm. 11.
Els fugitius formaven grupets. L’atzar els havia empès l’un cap a l’altre a les portes de París i ara ja no es deixaven, tot i que ningú no sabia ni com es deia el seu acompanyant. Amb els Michaud hi havia una dona alta i prima que duia un pobre abric gastat i anava adornada amb joies falses. Marthe es preguntava vagament quin motiu podria fer que algú fugís amb dues grans perles artificials voltades de pols de diamant a les orelles, els dits plens de pedres verdes i vermelles, i una agulla de pit de quincalla brillant amb petits topazis.
Irène Némirovsky Suite francesa (trad. Anna Casassas)
Mercè Rodoreda (1908-1983)
Carta de Mercè Rodoreda a Anna Murià
Bordeus, 19 de desembre de 1945
La meva vida durant aquests anys te l’aniré donant a trossos en diverses cartes. He fet bruses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l’abric que duc és herència d’una russa jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se’m un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut.
Mercè Rodoreda Cartes a l’Anna Murià 1939-1956, Eds. la Sal, 1985
Tropes alemanyes desfilant pels Camps Elisis de París (juny de 1940)
-Si uns fets tan dolorosos com una derrota i un èxode no s’enalteixen amb una mica de noblesa, amb una certa grandor, no mereixen existir! [...] Van metrallar el comboi. La mort planava pel cel i tot d’una es precipitava, es llançava des del firmament amb les ales desplegades i el bec d’acer apuntat cap a la llarga fila tremolosa d’insectes negres que reptaven per la carretera. Tothom es tirava a terra, les dones s’ajeien sobre els fills per protegir-los amb el cos. Quan el foc cessava, entre la multitud es veien solcs com espigues de blat ajagudes un dia de tempesta.
Irène Némirovsky Suite francesa (trad. Anna Casassas)
Nosaltres, Joan, els que encara som aquí, traginant les nostres vides, els que ara tenim llàgrimes als ulls, algunes de tristesa, algunes de ràbia, algunes de tan enceses i picants que voldrien clamar venjança; nosaltres, Joan, la sola manera que tenim d'homenatjar-te és treballant de valent per mirar, si és que fos possible, de superar-te.
Paraules de Joan Solà, nebot, el dia del funeral al paranimf de la Universitat de Barcelona
