18 de juny del 2012

El pastor

 Pastor andorrà aprox. 1950 (Foto Josep Alsina i Martí). 
Memòria Digital de Catalunya.

Tothom coneix la figura llegendària del pastor. Viva encarnació de la muntanya; és com símbol de la mateixa muntanya; és l'ànima, el sentinella, l'aguait despert de les selves. Lluny del món i descuidat lo mateix que un anacoreta i oblidat del mateix món, el seu cor endurit no viu més que pel ramat, que dorm i viu i palpita al compàs de sa mirada. Ell és l'arxiu de les velles tradicions, és l'home primitiu i secular de les eres prehistòriques; és la torre fornida que se sosté en els cims de les muntanyes desafiant les tempestats; l'anella de la forjada cadena que va de l'home de l'edat de pedra an l'últim dèbil brotet del nostre home fin de siècle. Lo mateix que les tombes celtibèriques, ningú pot assegurar els anys que tenen aquests roures de naturalesa humana. Neixen amb arrugues al front i moren momificats, lo mateix que les alzines centenàries, que conserven encara les branques al cap de sigles de tenir les fulles mortes. Arrelats a la terra i vivint del seu contacte, adquireixen el mateix to del terròs, en sa cara hi tenen colors de núvols, senyals de tempestats i reflexes del paisatge; són els fills de l'aire lliure, ja que en ell viuen i moren; i la seva pell colrada ho és de la pàtina del sol, d'eixa pàtina daurada que tenen els monuments, com venerable record de lo que ha durat a la crosta de la terra.


Santiago Rusiñol "El cavall d'en Peret" (1896) dins Ocells de pas i altres proses Alzira, Bromera, 2012.