El cor em
bategava amb una violència desbocada. Estava fent allò que fins aleshores havia
evitat amb una disciplina de ferro. Cap imprudència, cap pas en fals […] em
deia a mi mateix, i menys encara davant del sergent de la Guàrdia Civil. Jo procurava
que ningú advertís la fúria venjativa que creixia dintre meu i que m’empenyia a
la revolta, però cada dia se’m feia més difícil callar i fer veure que no
passava res. La ràbia s’havia apoderat tant de mi que allò no era viure, estava
tot el dia desficiós, cada vegada em resultava més insuportable lluitar contra
dos impulsos contraris, el de la cautela absoluta i unes ganes irreprimibles de
fer front a aquella situació a pit descobert, d’home a home. Però hauria estat
una insensatesa. Jo no era ningú, i el sergent tenia l’autoritat de l’uniforme
i de la pistola. Davant dels seus abusos, només podies acotar el cap i
mossegar-te la llengua fins a fer-te sang.
Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Barcelona:
Proa, 2016, pàg. 14-15
