Per un moment vaig voler becar, com ho feia mon pare, que amb els colzes damunt la taula i les mans que li aguantaven el cap, tancava els ulls i es condormia. Tenia el posat d'un home trist, que plorava i amagava la cara, però només cercava endormiscar-se, fondre's en aquell ensopiment espès i letàrgic del migdia, només una estona, com si fos possible desprendre's de la vida ordinària, trobar el trau de serenitat on abandonar-se, deixar-se anar, no d'aquella manera animal, quan te'n vas a jeure i t'arranques del temps i la llavor, sinó en aquella somnolència lleugera i secreta que et deixava perdre el món de vista.
Sebastià Perelló La mar rodona. Barcelona: Club Editor, 2020, p. 124-125
