Manicomi de Bedlam (Anglaterra) al segle XVII.
Exposava els interns amb la voluntat d'atreure donatius.
[Al segle XVII] Al dement se’l colpejava, se li negava el
menjar i se l’encadenava a les masmorres més fastigoses. Si el visitava un
ministre de la religió, li deia que tot era culpa seva i que Déu estava empipat
amb ell. Per al públic en general, era una barreja entre un babuí i un xarlatà,
amb algunes característiques del criminal confés. Els diumenges i els dies de
festa, portaven els nens a veure els dements com qui els porta al zoo o al
circ. I no hi havia normes per impedir que els burxessin. Al contrari, com que
els animals eren el que eren, enemics de Déu, turmentar-los no era només
permès, sinó que era una obligació. La persona sana tractada com un llunàtic i
sotmesa a tota mena d’insults i acudits pràctics és un tema favorit dels
dramaturgs i narradors dels segles XVI i XVII.
Aldous Huxley Els dimonis de Loudun [The Devils of Loudun, 1952]. Traducció: Dolors Udina. Barcelona: adesiara, 2017, p. 378-379.
