Eterna joventut

Dante Gabriel Rossetti  La Ghirlandata, 1873. 

Guildhall Art Gallery, Londres

Com el ramet que un viatger ens envia d’un país al qual ja no tornarem, faci’m respirar des de la llunyania de la seva adolescència aquestes flors de les primaveres que jo mateix vaig travessar fa tants anys. Vingui amb la prímula, l’herba de canonge, el botó d’or, vingui amb el sèdum brillant amb què es fa el ramet predilecte de la flora balzaquiana, amb la flor del dia de la Resurrecció, la margarida i la bona de neu dels jardins que comença a aromar en els caminals de la seva tia àvia quan encara no s’han fos les darreres boles de neu dels xàfecs de Pasqua. Vingui amb la gloriosa vestimenta de seda del lliri digne de Salomó i l’esmalt policrom dels pensaments, però vingui sobretot amb la brisa encara fresca de les darreres glaçades que entreobrirà per a les dues papallones que des d’aquest matí esperen a la porta, la primera rosa de Jerusalem.

Marcel Proust (1871-1922) Combray (A la recerca del temps perdut), trad. J. M. Pinto.

Enyorances

 Alícia Casadesús (1968) La mirada del lloc

Un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix.

Marcel Proust (1871-1922) Combray (A la recerca del temps perdut), trad. J. M. Pinto.

                                                  

L'enyorança del que no ha estat mana tant com la del que ha estat.

Baltasar Porcel (1937-2009) L'emperador o l'ull del vent.

Som una nació!

Barcelona, 10 de juliol de 2010

Nazis

Adolf EICHMANN (Solingen, 1906-Jerusalem, 1962)

Eichmann [militar nazi] era sincero cuando en Jerusalén se horrorizó al enterarse de que el padre del capitán Less, el oficial israelita que le había interrogado durante meses y por el cual sentía un profundo respeto, había muerto en Auschwitz. Se horrorizó, porque su falta de fantasía le había impedido descubrir en las cifras de las víctimas unas caras, unas facciones, unas miradas, unos hombres concretos.

Claudio MAGRIS El Danubio, trad. Joaquín Jordá.

Beates

Pierre et Gilles Saint Sébastien, 1987

Una beata portuguesa del segle XIX explica les seves cabòries al seu capellà:

Quan tot just començava el rosari a la Mare de Déu, havia recordat de cop i volta que s’havia descuidat els enagos de franel•la vermella que li anaven tan bé per al dolor de les cames... Trenta-vuit vegades seguides havia recomençat el rosari, i cada cop els enagos vermells s’havien interposat entre la Mare de Déu i ella!... Al final havia desistit, exhausta, rebentada. I immediatament havia notat mal a les cames, i havia sentit una mena de veu interior que li deia que era la Mare de Déu, que com a venjança li clavava agulles de cap a les cames... [...]

Hi havia encara un altre pecat que la torturava: quan resava, a vegades, sentia que li venien ganes d’expectorar; i, quan tenia el nom de Déu o de la Verge a la boca, havia d’esputar; últimament s’empassava la fleuma, però havia rumiat que aleshores el nom de Déu devia baixar-li de retruc cap a la panxa i es devia acabar barrejant amb els excrements! ¿Què havia de fer? [...]

Però allò no era el pitjor: el més greu era que, la nit anterior, mentre estava tota assossegada, tota plena de virtut, resant a sant Francesc Xavier, de cop i volta, sense que ella sabés per què, s’havia posat a pensar en com devia ser sant Francesc Xavier a pèl! [...]

Sentia la seva ànima indefensa exposada a totes les audàcies de Satanàs: la visió singular que havia tingut de sant Francesc Xavier despullat ara se li repetia amb una insistència esgarrifosa amb tots els sants: era tota la cort celestial que es desempallegava de túniques i hàbits i ballava, en la seva imaginació, sarabandes a pèl; i la vella s’estava tornant boja, de tant que la perseguien aquells espectacles disposats pel Dimoni.

Eça de QUEIRÓS (1845-1900), El crim del pare Amaro, trad. Xavier Pàmies.

Refugis

Claude Monet Catedral de Rouen, a ple sol, 1894. Museu d’Orsay, París.

  

La taverna i l'església són els dos llocs principals de qualsevol assentament humà que es respecti, de qualsevol illa també. Dos llocs similars, oberts al vianant que passa per la terra i que vol reposar una estona a l'ombra, davant d'una vella imatge o d'un got de vi, que tots dos ajuden a tirar endavant. Dos llocs liberals, on no es pregunta a la persona que entra ni d'on ve ni sota quina bandera o quin distintiu milita; a l'església a més ni tan sols cal pagar la consumició, és aconsellable encendre un ciri, però no obligatori. Actualment les esglésies potser són un dels llocs on es respira més lliurement, pràcticament com a la barca: hi entres quan vols, ningú pregunta per què no vas a missa o per què vas a la de les vuit en comptes d'anar a la de les deu...

Claudio Magris Microcosmos [Microcosmi, 1997]. Trad. d'Anna Casassas. Barcelona: Empúries / Anagrama, 1999.