Pierre et Gilles Saint Sébastien, 1987
Una beata portuguesa del segle XIX explica les seves cabòries al seu capellà:
Quan tot just començava el rosari a la Mare de Déu, havia recordat de cop i volta que s’havia descuidat els enagos de franel•la vermella que li anaven tan bé per al dolor de les cames... Trenta-vuit vegades seguides havia recomençat el rosari, i cada cop els enagos vermells s’havien interposat entre la Mare de Déu i ella!... Al final havia desistit, exhausta, rebentada. I immediatament havia notat mal a les cames, i havia sentit una mena de veu interior que li deia que era la Mare de Déu, que com a venjança li clavava agulles de cap a les cames... [...]
Hi havia encara un altre pecat que la torturava: quan resava, a vegades, sentia que li venien ganes d’expectorar; i, quan tenia el nom de Déu o de la Verge a la boca, havia d’esputar; últimament s’empassava la fleuma, però havia rumiat que aleshores el nom de Déu devia baixar-li de retruc cap a la panxa i es devia acabar barrejant amb els excrements! ¿Què havia de fer? [...]
Però allò no era el pitjor: el més greu era que, la nit anterior, mentre estava tota assossegada, tota plena de virtut, resant a sant Francesc Xavier, de cop i volta, sense que ella sabés per què, s’havia posat a pensar en com devia ser sant Francesc Xavier a pèl! [...]
Sentia la seva ànima indefensa exposada a totes les audàcies de Satanàs: la visió singular que havia tingut de sant Francesc Xavier despullat ara se li repetia amb una insistència esgarrifosa amb tots els sants: era tota la cort celestial que es desempallegava de túniques i hàbits i ballava, en la seva imaginació, sarabandes a pèl; i la vella s’estava tornant boja, de tant que la perseguien aquells espectacles disposats pel Dimoni.
Eça de QUEIRÓS (1845-1900), El crim del pare Amaro, trad. Xavier Pàmies.
