Fedra

La nodrissa parla a Fedra

“O muller de Teseu, ffamosa progènia del déu Iove, apaga les fflames de la tua amor folla ves Ypòlit, e gita los vicis de la casta penssa e no·t dons a la cruel esperança axí obedient. Car aquell que primer contrasta a l’amor e gita del seu cor lo ardent ffoch, aquell és vencedor e segur de aquelles fflames.”

L. A. Sèneca Hipollytus (Phaedra). Traducció catalana medieval amb comentaris del segle XIV de Nicolau Trevet. Dins de Tragèdies (ed. crítica de Tomàs Martínez Romero), Barcelona: Barcino, 1995, vol. I, pàg. 249.

Passar al davant

Amb un altre esperit, mossèn Girotto, a vuitanta-sis anys, mentre celebrava a l’església el dia dels difunts, poc abans de morir, va dir: «Ara em toca a mi», però va afegir: «però no m’ofenc si algú vol passar-me al davant».

Claudio Magris Microcosmos [Microcosmi, 1997]. Trad. d'Anna Casassas. Barcelona: Empúries/Anagrama, 1999.

francesos

Gravat del pont del Carroussel, París (1849)

En general los franceses son más abiertos de espíritu de lo que la gente cree. Eso sí, no intente usted convencerlos de que quizás, solo quizás, y según la opinión de algunos cartógrafos entendidos en la materia, París no es el centro geográfico del planeta Tierra. No van a discutírselo; simplemente pensarán que es usted un pobre infeliz. 

Albert Sánchez Piñol Victus. Barcelona 1714. Barcelona: La Campana, 2012, pàg. 46.

merda!

Mikael Wulff i Anders Morgenthaler

Fotomuntatge de Cristina Guggeri

desgast

Gaziel (1887-1964)

En nuestra Cataluña, tan pequeña, que parecería obligada a guardar como oro en paño toda superioridad que se revele en su seno, hay, por el contrario, una terrible desazón iconoclasta, como si todos no cupiéramos en la estrechez de nuestra propia tierra. En ningún sitio del mundo es tan fácil como aquí encumbrarse fuera de toda medida, pero tampoco en parte alguna es tan seguro caer prematuramente, fuera de toda razón. Poetas, novelistas, dramaturgos, artistas, políticos, han debido constatar el inflexible rigor de esta ley. Los hombres, las personalidades, entre nosotros se desgastan con una rapidez aterradora. 

Gaziel “La devoradora de hombres” a La Vanguardia, 20.6.1923.

Recollit a Gaziel Tot s’ha perdut. Barcelona: RBA, 2013, pàg. 49.

Creus

Kazimir Malèvitx Autoretrat (1908 o 1910-1911). Galeria Tetriakov, Moscou

Malevitx pinta les creus en què crucifiquen el món. 

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 137

Enfosquir-se

Jean Ranc Felip V a cavall (c. 1723). 

Madrid, Museu del Prado

Tres retrats eqüestres que, fora de ser d’època –de l’època corresponent cada un–, no tenen res de particular; pintura provinciana de tercer ordre, d’aquella que es pot dir amb tota la raó que guanya amb el temps, ja que a força d’anys s’enfosqueix i no es veu tant.  

Joan Sales Incerta glòria (1956). Barcelona: Club Editor, 2007, pàg. 186.

Atzar

Pintura d'Aleah Chapin

Sé que la meva naixença és un atzar, un accident risible, i, tanmateix, tan bon punt me n’oblido, em comporto com si fos un esdeveniment capital, indispensable a la marxa i a l’equilibri del món.

Emil Cioran De l’inconvenient d’haver nascut, 1973 [Trad. Josep Murgades]

Verges

Pere Serra Mare de Déu dels Àngels (aprox. 1385). MNAC

Throughout the principality so many local Virgins, each with a distinguishing local name, were honoured that one readily comprehends the comment of a parish priest in 1597 that ‘there are more Virgins than butifarras’. 

Henry Kamen The Phoenix and the Flame. Catalonia and the Counter-reformation, New Haven: Yale University Press, 1992, pàg. 146.

1714

Setge borbònic de Barcelona (1713-1714), edició anglesa. Autor: Jacques Rigaud (1680-1754)

Lo estrago no·s pot dir, però de vuy a 300 anys se'n recorderà [...] quedant lo cos de la ciutat feta un montó de pedres, de modo que los carrés no·s conexen [...], no serà Barcelona lo que era.

Fra Manuel Soler dins Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714 (ed. Agustí Alcoberro i Mireia Campabadal). Barcelona: Barcino, 2014.

Charlie

Crec que a part de ser un monosíl·lab, Déu és un pseudònim.

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 52.

Simenon

El comissari Maigret és una creació de Georges Simenon

Simenon és belga: l'indefectible client de les brasseries dels voltants de la Gare du Nord de Brussel·les, amb el barret fort, el fulard roig, l'abric de roba blava, la pell una mica llentiosa, vermella i blanca, el reflex de la llum elèctrica a la cara passada per l'espuma de la cervesa rossa. Amb aquests homes sempre hi sol haver una senyora blanca i plena, rossa, de carns una mica fluvials, les galtes rosades i una pinzellada de color violaci sota el ulls. Aquestes senyores solen tenir els peus grossos i unes anques de molta presència.

Josep Pla Diccionari Pla de literatura (ed. Valentí Puig). Barcelona: Destino, 2000.

tedi

Port d'Oslo, desembre 2014 (foto: FBarniol)

Un tedi que inclou l'anticipació només de més tedi; la pena, ja, de demà tenir pena d'haver tingut pena avui -grans embolics sense utilitat ni veritat, grans embolics...

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002. pàg. 28

Reis

Envellir és escriure la carta als Reis mirant els preus

Piulada de Francisco Elorriaga, estudiant de periodisme (Ara, 11.12.14)