democràcia

El primer ministre de Macedònia, Zoran Zaev, anuncia que el seu país passa a dir-se República de Macedònia del Nord. Així ho han acordat el primer ministre i el seu homòleg grec, Alexis Tsipras (juny 2018)

Una democracia no ayuda a morir en paz.

Nada que sea humano ayuda a morir en paz; a morir en paz solo ayudan las drogas, cuyo monopolio es del Estado.

¿Y quién es el Estado? Es una superposición amarillenta de voluntades cansadas, que ya no piensan, que pensaron hace muchas décadas, y que la pereza, que es la madre de la inteligencia, perpetúa.

Manuel Vilas Ordesa. Barcelona: Alfaguara, 2018, p. 46.

oblit

Servint el te en el Congrés del partit nacional comunista xinès (octubre, 2017) 

Aquesta setmana la meva mare, de visita al Memorial del camp de refugiats de Rivesaltes, va sentir aquesta cita atribuïda al poeta argentí Juan Gelman: "Se van los dictadores y llegan los organizadores del olvido".
Tuit d'Andreu Van den Eynde, advocat d'Oriol Junqueras i Raül Romeva (16.11.2018)

fracàs

María Martín seu a la cuneta on van executar la seva mare durant la Guerra Civil

No he viscut debades, em dic a cada instant de la vida, perquè no soc escriptor, perquè soc un pobre professor de romanès, perquè ni tinc família ni possessions, ni cap sentit en aquesta vida, i perquè visc i he de morir entre les ruïnes, dins la ciutat més trista de la faç de la terra. I tanmateix se'm va fer una pregunta i encara no hi he trobat resposta, vaig demanar i no se'm va donar, vaig trucar i ningú no em va obrir, vaig buscar sense trobar. Vet aquí el fracàs que més m'esfereeix. 

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 324-325.

l'escriptura

Obra de Chant Avedissian (1950-2018)

Sempre he sabut que tota escriptura és com un palimpsest, és anar gratant a la superfície d'un full que ho conté tot, és descobrir-ne els senyals i els bucles, treure'ls a la llum, igual que, de nen, girava les pedres per mirar, dins el clot humit que havien deixat, la miríada de formigues esvalotades pel pànic.

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 647-648.

corrupció

Es respirava pertot la corrupció d'una cobdícia estúpida, com la bafarada d'un cadàver.

Joseph Conrad El cor de les tenebres [Heart of Darkness, 1899]. Trad. Yannick Garcia. València: Sembla llibres, 2017, pàg. 48.

militarots

Caricatura sobre el carlisme (revista La Flaca, 1870)

Malgrat els intents franquistes de genocidi lingüístic i cultural, el fet que la normativa de la llengua catalana ja estigués fixada gramaticalment i consolidada socialment, va posar les coses més difícils al projecte lingüicida espanyol. I a fe de Déu que ho van intentar: la llengua va ser prohibida i perseguida amb insistència i contumàcia fins al final del franquisme, esdevingut el 1975, i, encara, en els nostres dies, aquesta tendència continua malauradament ben viva en alguns aspectes, tant si hi ha aplicat l'article 155 de la Constitució espanyola com si no. Per tant no és d'estranyar que els energúmens del règim s'esgargamellessin davant els micròfons radiofònics durant els darrers compassos de la Guerra Civil en la veu del militarot colpista Queipo de Llano: «Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas». O que amb l'entrada de les tropes franquistes i l'ocupació de Catalunya pel gener de 1939 la casa de Pompeu Fabra a Badalona, al carrer de la Mercè, 34, fos saquejada per un grup de falangistes i els llibres de la seva biblioteca cremats al mig del carrer (gener 1939) en una mena d'acte sacramental medieval esperpèntic.

Josep Ferrer i Joan Pujadas a Fabra i Coromines. Amistat i cartes d'exili. Barcelona: Ara, 2018, p. 6.

viure

Remers a Cambridge (Joe Giddens)

Viva, encara desprenc certa escalfor i dec ser tovíssima, per dins. Per fora ho sóc més del que semblo, gairebé un producte de pastisseria, un objecte de cera tèbia envernissat, atractiu com una primera línia. Cada cèl·lula es reprodueix, aliena a mi, i alhora em reprodueix, em converteix en una entitat deguda. Si deixessin de treballar, totes aquestes microscòpiques parts de mi, ni que fos uns segons... Les entitats indivisibles també es mereixen una estona de descans, com jo, com tots els genis del país. Treballar amb ells em força a assimilar-m’hi, a ser com ells, a dins d’aquest preciós tancat de vidre, un impersonal peixet vermell.

Eva Baltasar Permagel. Barcelona: Club editor, 2018, p. 10.

 

perpetus

Tomba de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir al cementiri de Montparnasse (1.11.2018). 

Foto: Joan Rabascall

Una pluja freda, desembral, que es perpetuarà en el verdet de pedres i escorces pel temps dels temps.

Abraham Mohino Batet Ànemos Barcelona: Godall Edicions, 2018.