Caricatura sobre el carlisme (revista La Flaca, 1870)
Malgrat els intents franquistes de genocidi lingüístic i cultural, el fet que la normativa de la llengua catalana ja estigués fixada gramaticalment i consolidada socialment, va posar les coses més difícils al projecte lingüicida espanyol. I a fe de Déu que ho van intentar: la llengua va ser prohibida i perseguida amb insistència i contumàcia fins al final del franquisme, esdevingut el 1975, i, encara, en els nostres dies, aquesta tendència continua malauradament ben viva en alguns aspectes, tant si hi ha aplicat l'article 155 de la Constitució espanyola com si no. Per tant no és d'estranyar que els energúmens del règim s'esgargamellessin davant els micròfons radiofònics durant els darrers compassos de la Guerra Civil en la veu del militarot colpista Queipo de Llano: «Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas». O que amb l'entrada de les tropes franquistes i l'ocupació de Catalunya pel gener de 1939 la casa de Pompeu Fabra a Badalona, al carrer de la Mercè, 34, fos saquejada per un grup de falangistes i els llibres de la seva biblioteca cremats al mig del carrer (gener 1939) en una mena d'acte sacramental medieval esperpèntic.
Josep Ferrer i Joan Pujadas a Fabra i Coromines.
Amistat i cartes d'exili. Barcelona: Ara, 2018, p. 6.
