centennials

 

A Barbados, si fas 100 anys et fan un segell honorífic

Mi abuela [...] persiste en exhibir una anatomía huesuda y acecinada que, debo reconocer, no resulta en absoluto obscena por la sencilla razón de que ya no tiene nada de humana. Hay que ser muy fantasioso para imaginar que ese pubis calvo, esos tegumentos ocres, esas flaccideces pálidas y ese sistema venoso, que se ha vuelto serpentiforme incluso en su aspecto escamoso, hayan pertenecido no solo a una mujer, sino a una de las más bellas de su generación. Y su pecho… Se ha pasado la vida proclamando que el sujetador era la muerte de los senos y no parece darse cuenta de que los suyos le caen en paralelo por el tórax, con los pezones al final, a treinta centímetros de su lugar de nacimiento, agitándose descontrolados a la menor ocasión.

Emmanuelle Bayamack-Tam Arcadia. Armaenia editorial, 2020, p. 13-14.

llegir

Exemplar de Finnegans Wake de James Joyce pertanyent a Susan Sontag

Perquè ell llegia de la mateixa manera que d'altres resen, com els jugadors juguen i els embriacs miren fixament el buit; llegia amb un embadaliment tan commovedor que, des d'aleshores, la manera de llegir de les altres sempre m'ha semblat una cosa profana.

Stefan Zweig Petita crònica (1929). Trad. Marc Jiménez Buzzi. Girona: Edicions de la ela geminada, 2018.

alletar els jueus

             

Luter (1483-1546):

Si als jueus els ofèn que admetem que el nostre Jesús fou home i Déu alhora, adduirem a favor nostre les Escriptures quan arribi l'hora. Però és massa dur per començar. Primer cal alletar-los amb llet fins que reconeguin que Jesús és l'autèntic Messies; després ja podran beure vi i aprendre que també és Déu. 

Antoni Gelonch Luter. Buscant la veritat, va canviar la història. Barcelona: Viena edicions, 2018, p. 260

puros

 Fotografia d'Erwin Olaf

        Vilar, 18.4.1891

[...] Ahí varem dinar à la parroquia y gràcies a Déu los lladres encara varen deixarhi quelcom bó. Tot menos puros! Oh! aquesta gent no coneixen les rúbriques d'un bon tiberi! 

Mn. Ramon Corbella i Llobet

llibres

El poeta Arseni Tarkovski amb el seu fill, el futur cineasta Andrei (Maloyaroslavets, Unió Soviètica, 1934)

Los libros van siendo el único lugar de la casa donde todavía se puede estar tranquilo.

                                                                                                

                                                                                                        Julio Cortázar

借景

 

                   L'Esquirol, abril 2021 (foto: E. Mir)

借景 shakkei

És un terme japonès, que es pot traduir com a 'paisatge en préstec'.

Es tracta d'una tècnica paisatgística típica dels jardins orientals xinesos i japonesos, que consisteix a incorporar elements externs del paisatge a l'interior de la composició d'un jardí. 

Es parla de paisatge en préstec quan algun element natural (muntanya, bosc, cascada) o artificial (edifici, torre) es col·loca fora del jardí, però són visibles des de l'interior.

No pots tenir por de la mort

 Arcadi Oliveres (1945-2021)

No pots tenir por de la mort d'aquesta manera, el dolor del traspàs en si mateix, la fredor de la tomba: no en pots patir de cap manera, Poiraudeau. Per tant aquesta mort no ha de fer por. Per què em fa por? Perquè temem el patiment que la nostra absència provocarà als altres? Som tan generosos que tenim por de la mort per pur altruisme? Seria més pretensiós que noble, a primera vista; però sobretot absurd, perquè al final indefectiblement acabarem tots faltant, desapareixent. No podem témer una cosa segura. Ens podem lamentar de no saber el que serà el món després de la nostra fi? I tant. Ho hem de témer? No. Ja et deixo les lamentacions, però les lamentacions són el privilegi dels vius, els morts no es poden lamentar de no conèixer el final de la pel·lícula [...] per dos motius: o tot s'atura amb el traspàs, i per tant no hi ha ningú que es pugui lamentar de res, o bé Déu els acull i són ells els que viuen (bé, és una manera de dir) el happy end. Per tant és impossible lamentar-se de res. Ni lamentacions, ni alegria, ni sensació, la mort queda fora de cap experiència. Hi escapa totalment. Schopenhauer el gran et fa aquesta pregunta [...]: tu et preocupes, t'esgarrifes per aquests temps futurs en què ja no hi seràs, però què penses d'aquells milers d'eons durant els quals encara no hi eres? No et preocupen, aquests? Que potser l'absència de patiment i la no-experiència no precedeixen des de fa molt de temps el teu naixement? Que potser el teu primer crit o el cruixit de la generació de la teva primera cèl·lula no marquen el principi d'una existència? O és que podies sentir alguna cosa, abans de néixer? La teva arribada a aquest món redistribueix les cartes fins a tal punt [...] que totes les regles canvien amb la teva aparició? No? Doncs així el després de la mort serà per a tu com l'abans de néixer: indolor i inexistent.

Mathias Enard El banquet anual de la confraria d'enterramots [Le Banquet annuel de la Confrérie des fossoyeurs, 2020). Trad. Jordi Martín Lloret. Barcelona: Empúries, p. 285-286