No pots tenir por de la mort d'aquesta manera, el dolor del traspàs en si mateix, la fredor de la tomba: no en pots patir de cap manera, Poiraudeau. Per tant aquesta mort no ha de fer por. Per què em fa por? Perquè temem el patiment que la nostra absència provocarà als altres? Som tan generosos que tenim por de la mort per pur altruisme? Seria més pretensiós que noble, a primera vista; però sobretot absurd, perquè al final indefectiblement acabarem tots faltant, desapareixent. No podem témer una cosa segura. Ens podem lamentar de no saber el que serà el món després de la nostra fi? I tant. Ho hem de témer? No. Ja et deixo les lamentacions, però les lamentacions són el privilegi dels vius, els morts no es poden lamentar de no conèixer el final de la pel·lícula [...] per dos motius: o tot s'atura amb el traspàs, i per tant no hi ha ningú que es pugui lamentar de res, o bé Déu els acull i són ells els que viuen (bé, és una manera de dir) el happy end. Per tant és impossible lamentar-se de res. Ni lamentacions, ni alegria, ni sensació, la mort queda fora de cap experiència. Hi escapa totalment. Schopenhauer el gran et fa aquesta pregunta [...]: tu et preocupes, t'esgarrifes per aquests temps futurs en què ja no hi seràs, però què penses d'aquells milers d'eons durant els quals encara no hi eres? No et preocupen, aquests? Que potser l'absència de patiment i la no-experiència no precedeixen des de fa molt de temps el teu naixement? Que potser el teu primer crit o el cruixit de la generació de la teva primera cèl·lula no marquen el principi d'una existència? O és que podies sentir alguna cosa, abans de néixer? La teva arribada a aquest món redistribueix les cartes fins a tal punt [...] que totes les regles canvien amb la teva aparició? No? Doncs així el després de la mort serà per a tu com l'abans de néixer: indolor i inexistent.
Mathias Enard El banquet anual de la confraria d'enterramots [Le Banquet annuel de la Confrérie des fossoyeurs, 2020). Trad. Jordi Martín Lloret. Barcelona: Empúries, p. 285-286
