Processó de Vic, 2005 (Foto: Nació Digital)
Entrevista de Baltasar Porcel a Salvador Espriu:
“Corregeix gaire?”, pregunta Porcel. I Espriu
contesta: “Tinc una paciència de benedictí, de xinès o d’obsés [...] Escric
molt poc, però escric sempre, oi que m’entén? Jo no sóc un escriptor d’hores
perdudes, sinó tan sols un escriptor i, per tant, un home absolutament perdut”.
I amb relació a la situació del país i al paper dels escriptors, diu: “Sóc
fadrí drapaire de l’estúpida i dolorosa hora de la trencadissa i encara ajudo a
collir-ne les miques i els bocins [...]. Al cap i a la fi, i utilitzant unes
paraules d’en Pla, jo vaig en una solemne processó duent als dits una prima
candela, si no una trista cerilla. I, com és natural, me’ls cremaré. En aquesta
processó, tothom hi cap. I compadeixo els que no hi volen entrar i encara més
el qui n’hagin sortit voluntàriament i en vida, s’entén".
Agustí Pons Espriu, transparent Barcelona: Proa, 2013, pàg. 589
