Fotograma de El desert dels tàrtars (dir. Valerio Zurlini, 1976) basada en la novel·la homònima de Dino Buzzati.
Al Tractatus de modo convertendi infideles,
adreçat al papa Nicolau IV el 1292, Llull expressa sense embuts una idea [...]: l'Església, «si posset Tartaros ad fidem
convertere, faciliter omnes Sarraceni destrui possent». [O sigui, «si l'Església pogués convertir els tàrtars, es podrien destruir fàcilment els
sarraïns»]. La idea no era nova; els contactes entre els khans mongols i la
cristiandat no eren rars des dels anys seixanta d'aquell segle i els tàrtars
havien demostrat repetidament la seva voluntat d'aliar-se amb els dirigents
cristians. Però el 1292, quan Llull presentava al papa Nicolau la seva
proposta, ja havien caigut les darreres possessions cristianes a Palestina:
Trípoli el 1289, Acre
i Tir el 1291; aquestes pèrdues eren més que previsibles, però van produir un
efecte psicològic formidable a Occident. La urgència de la lluita contra els
sarraïns era cada cop més evident i l'opció pels tàrtars no era una utopia
foraviada.
Albert Soler
Llompart «El Liber super Psalmum
Quicumque de Ramon Llull i l'opció pels tàrtars», dins Studia Lulliana, Maioricensis Schola Lullistica, 1992, núm. 86.
