Tancat per vacances

Carrer de la Puríssima Concepció, Poble Sec, Barcelona 

(juliol 2012)

Tornem a obrir la primera setmana de setembre.

L'assistent social

To LSC

Una vegada vaig seure en una habitació amb un mico que deia que no era un mico. Vaig entendre l'angoixa que li produïa el fet de viure atrapat en un cos que detestava. "Senyor", vaig dir-li, "crec que comprenc com se sent i m'agradaria ajudar-lo". "Tracta'm de mico", va contestar, "m'ho mereixo".

Mark Strand (*Canadà, 1934). Almost invisible (2012)

XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona (8.5.2012)

Amar

Egon Schiele (1890-1918) Els amants, 1917. Österreiches Galerie

Coneixia els adults, llevat d'un verb que ells engrandien exageradament: amar. Me n'empipava l'ús. A primer de secundària, l'estudi de la gramàtica llatina el feia servir com a exemple de la primera conjugació, amb l'infinitiu en -are. Recitàvem temps i modes de l'estimar llatí. Era un dolç forçós per a mi, indiferent a les llaminadures. Sobretot m'irritava l'imperatiu: ama.

Al punt àlgid del verb els adults es casaven, o bé es mataven. El matrimoni dels meus pares era responsabilitat del verb amar. Juntament amb la meva germana més petita érem un efecte, una de les curioses conseqüències de la conjugació. Per culpa d'aquell verb discutien, a taula callaven, els coberts feien soroll.

Erri De Luca Els peixos no tanquen els ulls [I pesci non chiudono gli occhi, 2011]. Trad. Anna Casassas. Alzira, Bromera, 2012.

Els errors del passat

 Foto: Eikoh Hosoe

Aprenguem dels errors del passat! Hem comprat amb diners que no teníem coses que no necessitàvem per impressionar a qui no coneixíem o no ens queia bé, amb l’aval d’actius que no valien o que costaven, en un sistema financer no regulat i molt mal gestionat políticament.

Àlex Rovira (*Barcelona, 1969). Intervenció a L’ofici de viure (Catalunya, Ràdio, 15.7.2012).

Gloria Nationis Catalanae

Retrat de Roderic de Borja (papa Alexandre VI, 1492-1503)

Alfons de Borja (papa Calixt III del 1455 al 1458) nomenà cardenals dos nebots seus: Joan del Milà i Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) i féu capità general dels exèrcits pontificis un germà d’aquest darrer. Repartí incomptables beneficis eclesiàstics entre els seus parents i es va voltar de catalans i valencians —se n’han comptat més de dos-cents seixanta que tenien un càrrec o un altre al Vaticà. Sembla que ell mateix es vanagloriava d’aquesta situació i se li atribueixen aquestes paraules: «Magna est profecto gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa, catalanus; Rex Aragonum et Sicilae, catalanus; vicecancellarius, catalanus; capitaneus ecclesiae, catalanus; generalis ordinis minorum, catalanus»*. Ja és prou coneguda la tírria que va provocar aquesta abassegadora presència de valencians i catalans, designats amb el nom comú de «catalani». Un romà contemporani ho deia ben clarament: «Vedete per l’esitanza de’nostri italiani ove ci troviamo tutti. Regnano catalani, e sa Dio come la loro natura ci si confà»*.

El papa Alexandre VI (Roderic de Borja) acapara beneficis eclesiàstics i arribarà a ser un dels homes més rics de la Roma d’aquell temps. Ha esdevingut tòpica la «vivacitat eròtica», Fuster dixit, de Roderic de Borja. Tenim documentats set fills seus: Pere-Lluís, Jerònima i Isabel, tots de mare desconeguda; Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré, nats de la relació amb Vanozza Catanei. Coneixem encara dos fills tinguts durant el pontificat: Joan, que s’ha considerat fruit incestuós de les relacions amb la filla Lucrècia, i Roderic, de mare que no coneixem. Encara se li ha atribuït la paternitat de Laura Orsini, nascuda de Giulia Farnese, després del seu matrimoni amb Orsino Orsini.

De València a Roma. Cartes triades dels Borja. 
Edició de Miquel Batllori, Barcelona, 1998

---

*Indubtablement la glòria de la nació catalana és gran en els nostres dies: el Papa, català; el rei d’Aragó i Sicília, català; el vicecanceller, català; el capità de l’església, català; el general de les ordes menors, català.  

*Vetlleu per la inseguretat dels nostres italians on tots ens trobem. Regnen els catalans, i Déu sap com la seva manera de fer ens afecta (traducció Xavier Ardite).

Piquiponades

 Fotograma de Gladiator (1999), dirigida per Ridley Scott

I reservarem un record nostàlgic a Joan Pich i Pon, alcalde de Barcelona durant la República, que va donar nom a tot un subgènere dels lapsus, coneguts com a piquiponades. Ell va ser qui es va referir a una curiosa "guerra nipojaponesa", qui va rebatejar els filatèlics com a sifilítics, qui va sentenciar que el pitjor tirà de la història havia estat "Tirano de Bergerac" i qui va exclamar també, un dia que va tenir una espasa a la mà, que se sentia "com un radiador romà".

Sebastià Alzamora "Ens ha costat un ou de la cara" Ara, 4.7.2012

Funeral regi

 Un xilè enterrat en un dipòsit de cendres durant una protesta. Foto: José Luis Saavedra.

El 1897 (quatre anys abans de morir), la reina Victòria d'Anglaterra va deixades escrites les instruccions del seu funeral, que havia de ser militar com a filla pròpia d'un soldat i com a cap de l'exèrcit, i hi havia de predominar el blanc en lloc del negre.  

El 25 de gener de 1901, tres dies després de la seva mort, els seus fills Eduard VII (futur rei d'Anglaterra), el kàiser Guillem II i el príncep Artur (duc de Connaught), van posar la reina en el taüt.  Portava un vestit blanc i el seu vel de núvia. 

Una sèrie d'objectes que recordaven la seva llarga família, amics i servents van ser col·locats al taüt amb ella, a petició seva, pel seu metge i ajudants. També s'hi va fer posar una de les bates del seu marit, amb un motlle de guix de la seva mà, mentre que un floc de cabells de John Brown (un servent fidel mort 8 anys abans), juntament amb una foto d'ell, es van col·locar a la mà esquerra, que quedava oculta a la família per un ram de flors col·locat estratègicament.

També s'hi van incloure joies, com ara l'anell de casament de la mare de John Brown, que li havia donat el mateix Brown el 1883.

El funeral es va celebrar el dissabte 2 de febrer a la capella de Sant Jordi, al castell de Windsor, i després de dos dies de capella ardent, fou enterrada al costat del príncep Albert al mausoleu Frogmore al Great Park de Windsor. Quan ja descansava a la tomba, va començar a nevar.

Ningú no es recordava d'ella...

Fotograma d'El cavall de Torí (Torinói ló, 2011) 

del director hongarès Béla Tarr.

Quan els cabells li tornaren a créixer ja ningú no es recordava d'ella; era morta per complet i es disposaven a enterrar-la en algunes ratlles del Petit Larousse.

Llorenç Villalonga Bearn o la sala de les nines (1966)

Moralitat

Rondon do Pará, Brasil. Un treballador carrega carbó vegetal de fusta talada il·legalment a la selva amazònica (foto: Mario Tama/Getty Images)

Entre el gentilhome malenconiós que sovinteja els salons de Madame de Jouarre, la meva amable padrina, i el llunyà caníbal de l’Alt Amazones no hi ha una diferència moral seriosa, només gastronòmica.

José Eduardo Agualusa  Nació criolla [Nação Crioula, 1997].  Trad. de Rosa Martínez Alfaro. Barcelona,  La Magrana, 1999.