Sacrificis de pollastres en una carnisseria caixer de Jerusalem per a la preparació del Yom Kippur (foto: Jim Jolander)
Persones que veien perfectament clar que s’havia de constituir una llar nacional per als jueus escampats per tota la Diàspora, no sentien la necessitat (o no tenien clarament definit) de comptar novament amb la que havia estat el signe d’identificació del vell regne d’Israel: la llengua hebrea. De fet, l’hebreu constituïa només un mitjà litúrgic. Des d’aproximadament l’any 200 després de Crist l’hebreu havia deixat de ser la llengua materna dels jueus, i, a la fi del segle passat o a principi del segle XX, no solament no hi havia ja població de parla hebrea per enlloc, sinó que les llengües dels jueus s’havien diversificat absolutament. Potser aquesta atomització lingüística –produïda per la Diàspora– contribuí a poder fer efectiu un nou mitjà d’intercomunicació entre els israelians que servís alhora per a unir-los i per a identificar-los, encara que, de fet i malgrat la tradició que hi havia al darrere, es tractava d’una nova creació: l’hebreu modern.
La normativització de l’hebreu modern es basa fonamentalment en la Bíblia i en la Mishna, però ha calgut fer un enorme esforç d’adaptació de la llengua antiga a les necessitats modernes. Així, doncs, una gran part de l’actual bagatge lèxic de l’hebreu modern no correspon a mots extrets directament dels textos sagrats, sinó a la creació de neologismes, adaptats al màxim als mecanismes de derivació i composició de la llengua hebrea clàssica.
Així, doncs, l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, organisme encarregat, per llei, del procés de normativització de l’hebreu, ha constituït seccions encarregades de la creació de neologismes adaptables, tant a la ciència i la tècnica, com a les necessitats quotidianes de la gent. Cal tenir en compte que l’entorn de les persones que visqueren fa dos mil·lennis i el dels actuals habitants d’Israel ha canviat substancialment!... i, per tant, han canviat també substancialment les necessitats comunicatives pel que fa als aspectes lèxic i semàntic.
Bernat Joan i Marí Llengua estàndard en l’ensenyament, Barcelona, 1993
