Tombes

La cavalleria roja (1920), novel·la d'Isaak Bàbel

Jo no vaig a les tombes dels escriptors estimats, però clavo un cop de puny a la taula del meu segle, que ha impedit que un passavolant es pugui aturar davant la làpida d'Isaak Babel.

Erri de Luca El crim del soldat (Il torto del soldato, 2012) Trad. Albert Pejó, Alzira: Bromera, 2013  p. 11.

Caràcters

Família tipogràfica Sabon, creada per Jan Tschichold el 1967

Todavía desconocemos si la invención de los signos fonéticos o caracteres, sin duda la más importante de la humanidad, surgió en un momento de inspiración o evolucionó paulatinamente a partir de los ideogramas. Lo que sí que sabemos a ciencia cierta es que la escritura griega, la madre de la antigua escritura romana, procede directamente de la escritura fenicia. [...]

Con todo, en los caracteres fenicios se dan algunas formas y nombres que bien pudieran haber evolucionado de un modo muy similar a los ideogramas, ya que para representar un sonido se utilizaba la imagen de una palabra: para la A (en fenició álef y en griego alfa) se empleaba la imagen de la cabeza de un buey (álef, 'buey'), para la B (bet, en greigo beta) se recurría a la imagen bastante alterada de una casa (beth), etc.

No hay otra lengua europea en la que la imagen de las palabras sea tan armónica como en la latina. [...] Estas formas constituyen el auténtico comienzo de la historia de la escritura europea. [...] Nunca se han superado las nobles proporciones de los caracteres de la columna trajana, denominadas capitalis romana, porque contituyen el inicio, la cabeza, en latín caput, del desarrollo de nuestra escritura.

Jan Tschichold El abecé la buena tipografía. Trad. Esther Monzó. València, Campgràfic, 2002.

Alexandria

Georges Moustaki (Alexandria, 1934 - Niça, 2013)

Total: si estimes els llibres, roda el món, no vagis al Born i torna a Alexandria

Jordi Llovet «Del Born a Alexandria», El País, 24.10.2002

Laguna insomne

Llac Qarun, Egipte. 

ESTADOS DE ÁNIMO

Unas veces me siento

como pobre colina

y otras como montaña

de cumbres repetidas

unas veces me siento

como un acantilado

y en otras como un cielo

azul pero lejano

a veces uno es

manantial entre rocas

y otras veces un árbol

con las últimas hojas

pero hoy me siento apenas

como laguna insomne

con un embarcadero

ya sin embarcaciones

una laguna verde

inmóvil y paciente

conforme con sus algas

sus musgos y sus peces

sereno en mi confianza

confiado en que una tarde

te acerques y te mires

te mires al mirarme

Mario Benedetti / Daniel Viglietti A dos voces Madrid: Visor, 1994, p. 16-17

Llar

Un palestí refugiat de 75 anys ensenya el seu certificat de naixement, que conserva des que va ser evacuat de casa seva, als 10 anys, al camp de refugiats de Jabalya. Foto: Suhaib Salem

Quan abandones la teva llar, mai més pots tenir la sensació de ser a casa teva.

                                                                       Aleksandar Hemon

Chevalier

Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, ha estat nomenat Cavaller de les Arts i les Lletres (Chevalier des Arts et des Lettres) pel govern francès.

L’ordre des Arts et des Lettres est una décoration honorifique française qui, gérée par la ministère de la Culture, récompense “les persones qui se sont distinguées par leur création dans le domaine artistique ou littéraire ou par la contribution qu’elles ont aportée au rayonement des arts et des lettres en France et dans le monde".

Jiddish

El jiddish s'assembla al meu napolità. Totes dues són llengües de multituds en espais estrets. I per això són ràpides, de paraules incompletes, capaces d'obrir-se pas entre els crits. Tenen la mateixa quantitat de pidolaires i de supersticions. Són expertes en misèries, emigracions i teatres. Fan servir proverbis semblants i burletes: "És millor aprendre a fer de barber a la cara dels altres".

Del progrés en diuen: "Una coça al darrere també és un pas endavant".

Erri de Luca El crim del soldat [Il torto del soldato, 2012]. Trad. Albert Pejó. Alzira, Bromera, 2013, pàg. 8. 

Síndries

Eglé i la síndria

Arriben les comares. Rient, fent el cor fort,
es passen una síndria que és la més gran de l'hort;
són llurs marits a vila, i han berenat entre elles,
i juguen a encalçar-se damunt els blats desfets;
mouen gatzara, salten, comencen cantarelles;
va a rodolons la síndria i aixafa els peus distrets.
La posta dessagnada fa tremolar l'herbeta.
Una comare branda la forta ganiveta.
Diu que és Eglé, la dona de l'home tan petit,
que esglaia les cunyades i bat el seu marit.
-A mi! -fan les amigues, cridant a la vegada.
I, depassant-les totes, Eglé respon irada:
-No sigui la primera tallada de ningú!
A tu, la lluna roja, la llenço en sacrifici,
ara que d'innombrables estels amb el seguici,
vermella com la síndria, somrius a cadascú:
rutlla d'amor que encises casals, camins i brolles,
si ens veus avalotades retorna'ns a raó.
No ens fes l'amor manyagues, seríem unes folles;
si no ens escarrasséssim, o xacra o bé corcó.
És cosa fada el viure quan hom no s'arromanga per al munyir
o el péixer o el batallar amb la fanga:
i si els marits enutgen i els fills donen treballs,
ens cal l'home de casa i ens calen els brivalls.
Tu doncs, tu que amb la teva mirada compassiva
veus que els infants s'adormen i que el marit arriba del camp,
i ens ilolumines la joia del sopar
i alegres la botella posada a refrescar,
demà, que a trenc de dia et reveurem encara,
demana'ns, tafanera, amb ta minvada cara,
si, closes en la fosca, ens remogué en el llit
el plor de la mainada o els besos del marit.

 Josep Carner Els fruits saborosos (1906)

Res a pelar

Declaracions de Salvador Espriu (1963)

Sóc molt partidari de la ironia, del diàleg intel·ligent i dels matisos civilitzats, a condició, però, que no obstaculitzin ni entrebanquin –ni refredin– la passió per les veritats fonamentals. I la més fonamental de les veritats és, per a nosaltres, la nostra llengua. Davant d’això, hom no ha de tolerar cap mena de lleugeresa ni de broma. I els qui es vulguin mantenir en aquest còmode, lluït, fàcil terreny, o en el d’una covardia oportunista, han de ser bandejats dels nostres rengles. Per a mi, que vagin, en nom de Déu o del diable (tant se val), a pastar fang. Vaig escriure La pell de brau [...], entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega, que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec –i cada dia que passa ho veig més clar– que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre. Sóc un gran admirador del castellà i de les lletres castellanes –i, fins i tot, d’aquest estrany, enigmàtic poble del tràgic altiplà– però no hi tenim en absolut res a pelar, i perdoneu l’expressiu vulgarisme. Per tant crec que cal radicalitzar la nostra postura, dirigir-nos tan sols a la nostra gent i procurar redreçar-la, que prou feina hi tenim. 

Agustí Pons Espriu, transparent Barcelona: Proa, 2013, pàg. 443-444