Declaracions de Salvador Espriu (1963)
Sóc molt partidari de la ironia, del diàleg
intel·ligent i dels matisos civilitzats, a condició, però, que no obstaculitzin
ni entrebanquin –ni refredin– la passió per les veritats fonamentals. I la més
fonamental de les veritats és, per a nosaltres, la nostra llengua. Davant
d’això, hom no ha de tolerar cap mena de lleugeresa ni de broma. I els qui es
vulguin mantenir en aquest còmode, lluït, fàcil terreny, o en el d’una covardia
oportunista, han de ser bandejats dels nostres rengles. Per a mi, que vagin, en
nom de Déu o del diable (tant se val), a pastar fang. Vaig escriure La pell
de brau [...], entre altres raons,
perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega, que la perifèria no podia
entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé,
crec –i cada dia que passa ho veig més clar– que el diàleg amb Madrid és
impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre. Sóc un gran admirador
del castellà i de les lletres castellanes –i, fins i tot, d’aquest estrany,
enigmàtic poble del tràgic altiplà– però no hi tenim en absolut res a pelar, i
perdoneu l’expressiu vulgarisme. Per tant crec que cal radicalitzar la nostra postura,
dirigir-nos tan sols a la nostra gent i procurar redreçar-la, que prou feina hi
tenim.
Agustí Pons Espriu, transparent Barcelona: Proa, 2013, pàg. 443-444
