Exili

26.4.2014. Camp de concentració de Ribesaltes (Rosselló). 

Commemoració del 75è aniversari de l'exili republicà. 

Asseguts, d'esquerra a dreta, Jordi Rosell Grau (Barcelona, 1931) 

i Antonio de la Fuente (Puigcerdà, 1929), supervivents 

dels camps d'Argelers i Ribesaltes. 

Una mirada desde la alcantarilla

puede ser una visión del mundo

la rebelión consiste en mirar una rosa

hasta pulverizarse los ojos

Alejandra Pizarnik Árbol de Diana¸1962

La contribució

Nicolae Grigorescu El captaire bretó (c. 1860-1870, Bucarest)

Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d'anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.

Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012, pàg. 116.

Talla 46

Edward Hopper Automat, 1927. Des Moines Art Center

S’havien casat quan ella ja passava dels quaranta i estava resignada a quedar-se soltera. I no era pas que no hagués pogut ser una bona esposa en tots els sentits, però aleshores ja només li quedaven la seva personalitat i el seu bon caràcter; la resta, com deia ella mateixa, s’havia convertit en una talla quaranta-sis.

James Salter “Els ulls de les estrelles” dins L’última nit [Last Night, 2005]. Trad. Alba Dedeu. Barcelona: L’Altra Editorial, 2014, pàg. 21.

Sant Jordi 2014

Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo.

Pablo Neruda (1904-1973)

Visca Verdi

Els monàrquics italians del segle XIX feien servir l’expressió “Viva Verdi”, no per exalçar la figura de l’excel·lent compositor sinó perquè ‘Verdi’ era entès com l’acrònim de ‘Vittorio Emmanuel Re Di Italia’.

Bellesa

Retrat de Miquel Àngel pintat per Marcello Venusti cap a 1535

Miquel Àngel no era gaire atractiu: teniu el front massa gran, el nas tort, trencat arran d’una baralla de joventut, les celles massa gruixudes, les orelles una mica separades. La seva cara l’horroritzava, diuen. I sovint afegeixen que, si buscava la perfecció dels trets, la bellesa dels rostres, era perquè ell n’estava del tot desproveït. Només la vellesa i la fama li donaran, com la pàtina en un objecte en un principi molt lleig, una aura sense parangó. És tal vegada en aquesta frustració que es pot trobar l’energia del seu art, en la violència de l’època, en la humiliació dels artistes, en la revolta contra la natura; en l’apetència de guanys, la set inextingible de diners i de glòria, que és el més poderós dels motors.

Mathias Énard Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants [Parle-leur de batailles, de rois et d’éléphants, 2010]. Trad. Mercè Ubach. Barcelona: Eds. 62, 2012, pàg. 81.

Déu

Koen Wessing L'exèrcit patrullant pels carrers (Nicaragua, 1979)

Que Dios (que no existe) nos asista.

Mario Benedetti Andamios Madrid: Punto de lectura, 2008

Alexandrí amb cesura

Fotografies de Joan Colom, que va retratar el Raval dels anys 50-60

Enfilaron primero la calle de Clignancourt, rectilínea, doblaron a la derecha por la calle Championnet para salir a la calle des Poissonniers y acceder a los bulevares periféricos, cuyas aceras se poblaban esporádicamente de jovencísimas mujeres nigerianas, lituanas, ghanesas, moldavas, senegalesas, eslovacas, albanesas o costamarfileñas. Vestidas con exiguas faldas bajo los paraguas, eran vigiladas casi sin cesar por cuatro categorías de hombres: en primer lugar los proxenetas búlgaros o turcos acomodados aquí y allá pero a escasa distancia, bien calentitos en coches de gran cilindrada tras haberles hecho a las chicas las recomendaciones de rigor (No menos de treinta fletes al día, si bajas de veinticinco te rompo una pierna); en segundo lugar los clientes para quienes declamaban día y noche, en toda gama de tonos, el mismo perfecto alejandrino, clásicamente construido con cesura en el hemistiquio (Quince euros mamarla y treinta el polvete); en tercer lugar las fuerzas del orden, que se presentaban sobre todo de noche sin mostras excesivo rigor (Hola. Policia. ¿Documentación? ¿No, ningún documento? ¿Ni fotocopia?); por no hablar, en cuarto lugar, de los equipos de televisión, pendientes de que, en el momento de la transmisión del milésimo reportaje sobre el particular a segunda hora de la noche, conforme a la ley sobre protección de la imagen de las personas, los rostros de dichas trabajadoras aparecieran debidamente desenfocados en la pantalla. 

Jean Echenoz Al piano [Au Piano, 2002]. Trad. Javier Albiñana. Barcelona: Anagrama, 2004, pàg. 50-51

Oblit

Memorial 11 de setembre, Nova York (agost 2013). Foto: FBarniol

Everness (fragment)

Sólo una cosa no hay. Es el olvido.
Dios que salva el metal, salva la escoria
y cifra en su profética memoria
las lunas que serán y las que han sido.

José Luis Borges (1899-1986)

Internet (2)

Clavegueres de Barcelona

Internet devient un immense cloaque où les sphincters de la liberté ne cessent de déverser leurs productions innombrables.

Internet és una immensa claveguera on els esfínters de la llibertat continuen abocant les seves innombrables produccions.

Jean-Jacques Bourdin entrevista al filòsof Alain Finkielkraut a BFM-TV (Le Monde.fr, 31.1.14)

El llop!

El llop torna al Ripollès (ElRipollès.info, 19.3.2014). 

Foto: Ferran Jordà

MANELIC (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas.) Fora tothom! Aparteu-se! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!

Àngel Guimerà Terra baixa (1896). Edició a cura de Joan Prats, Barcelona: Hermes, 1999, pàg. 202.

Conjur de lobàs

Nostre Senyor e mossèn sent Pere

se n'anaven per lur camí

e·ncontraren lo lop lobàs.

—E on vas, lop lobàs?

—se dix nostre Senyor.

—Vau a la casa d'aytal,

menjar la carn e beure la sang d'aytal.

—N·o faces, lop lobàs!

—dix nostre Senyor—.

Vé-te'n per les pastures

menjar les herbes menudes,

vé-te'n per les muntanyes

menjar les herbes salvatges,

vé-te'n a mija mar,

que ací no puxes res demanar!

Font: Perpinyà (Arxiu dels Pirineus Orientals), 1397.

Josep Romeu i Figueras Corpus d'antiga poesia popular Barcino, Barcelona, 2000, pàg. 82-83.

Soledats (III)

Îlle-à-Vache, Haití. Foto: Carme Guillén

La soledad no se encuentra, se hace.

                                     Marguerite Duras Escribir [Écrire, 1993]. Trad. Ana María Moix. Barcelona: Tusquets, 2000.

Les albades i els capvespres, sols, són eterns.
                                     Carme Guillén, 2014

Megadiscreta

D'adolescent, la Marta s'ho va passar bé explotant la vena periodística: «A BUP, amb una fornada de joves professors, vam crear el BUP-lletí, i jo formava part del consell de redacció. El fèiem servir per lluitar una mica contra el que sempre havia representat l'escola, ens va donar la llibertat que començàvem a necessitar.» Un dels professors de nova fornada era en Florenci: «Ens feia català, era superenrotllat i totes les noies ens en vam enamorar molt.» Un bon dia en Florenci va dir: «Martolina Divina, surt a la pissarra.» I ja tenim la megadiscreta Marta Rovira vermella de vergonya i rebatejada durant una temporada.

Martolina Divina és una botiga de discos de Vic. Però és també el nom que consta encara avui a l'adreça electrònica personal de la secretària general d'ERC. Ves que qualsevol dia no sentim la presidenta del Parlament dient: «En nom del Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya, té la paraula la il·lustre senyora Martolina Divina.»

pàg. 56-57