Retrat de Miquel Àngel pintat per Marcello Venusti cap a 1535
Miquel
Àngel no era gaire atractiu: teniu el front massa gran, el nas tort, trencat
arran d’una baralla de joventut, les celles massa gruixudes, les orelles una
mica separades. La seva cara l’horroritzava, diuen. I sovint afegeixen que, si
buscava la perfecció dels trets, la bellesa dels rostres, era perquè ell n’estava
del tot desproveït. Només la vellesa i la fama li donaran, com la pàtina en un
objecte en un principi molt lleig, una aura sense parangó. És tal vegada en
aquesta frustració que es pot trobar l’energia del seu art, en la violència de
l’època, en la humiliació dels artistes, en la revolta contra la natura; en l’apetència
de guanys, la set inextingible de diners i de glòria, que és el més poderós
dels motors.
Mathias
Énard Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants
[Parle-leur de batailles, de rois et d’éléphants,
2010]. Trad. Mercè Ubach. Barcelona: Eds. 62, 2012, pàg. 81.
