Sacrificis de pollastres en una carnisseria caixer de Jerusalem per a la preparació del Yom Kippur (foto: Jim Jolander)
Persones que veien perfectament clar que s’havia de constituir una llar
nacional per als jueus escampats per tota la Diàspora, no sentien la necessitat
(o no tenien clarament definit) de comptar novament amb la que havia estat el
signe d’identificació del vell regne d’Israel: la llengua hebrea. De fet,
l’hebreu constituïa només un mitjà litúrgic. Des d’aproximadament l’any 200
després de Crist l’hebreu havia deixat de ser la llengua materna dels jueus, i,
a la fi del segle passat o a principi del segle XX, no solament no hi havia ja
població de parla hebrea per enlloc, sinó que les llengües dels jueus s’havien
diversificat absolutament. Potser aquesta atomització lingüística –produïda per
la Diàspora– contribuí a poder fer efectiu un nou mitjà d’intercomunicació
entre els israelians que servís alhora per a unir-los i per a identificar-los,
encara que, de fet i malgrat la tradició que hi havia al darrere, es tractava
d’una nova creació: l’hebreu modern.
La
normativització de l’hebreu modern es basa fonamentalment en la Bíblia i en la Mishna, però ha calgut fer un enorme
esforç d’adaptació de la llengua antiga a les necessitats modernes. Així,
doncs, una gran part de l’actual bagatge lèxic de l’hebreu modern no correspon
a mots extrets directament dels textos sagrats, sinó a la creació de
neologismes, adaptats al màxim als mecanismes de derivació i composició de la
llengua hebrea clàssica.
Així, doncs, l’Acadèmia de la Llengua Hebrea, organisme encarregat, per
llei, del procés de normativització de l’hebreu, ha constituït seccions
encarregades de la creació de neologismes adaptables, tant a la ciència i la
tècnica, com a les necessitats quotidianes de la gent. Cal tenir en compte que
l’entorn de les persones que visqueren fa dos mil·lennis i el dels actuals
habitants d’Israel ha canviat substancialment!... i, per tant, han canviat
també substancialment les necessitats comunicatives pel que fa als aspectes
lèxic i semàntic.
Bernat Joan i Marí Llengua estàndard en l’ensenyament, Barcelona, 1993