22 de setembre del 2014

Dolent

A l'article "Cal frenar l'estupidesa" (La Vanguardia, 20.9.2014), Gregorio Morán parla d'Òmnium Cultural com "el nucli viu i enfortit del racisme i el reaccionarisme a Catalunya". Sobre la V del passat 11 de setembre etziba que "aquella fantasmagoria de les pubilles de 'blanc organdí'  amb 'urnetes' simbòliques i fons de banderes que evocaven fastos simbòlics de règims per oblidar o papes per avergonyir-se".



Ell, quan no és dolent, és per mandra.    


Joan Sales Incerta glòria (1956). Barcelona: Club Editor, 2007, p. 351.






19 de setembre del 2014

Pits

Fotografia: Laura Dodsworth


En llemosí sonà lo meu primer vagit
Quan del mugró matern la dolça llet bevia.

Bonaventura Carles Aribau "La pàtria" (1833)


17 de setembre del 2014

Presumpció

Ronda (Màlaga). Agost 2014. Foto: FBarniol

-Bastante desanimado, por Dios, puede quedarse un hombre recto en vista de tan bárbaras muestras doradas, que imprimen al paisaje en el que nos encontramos un sello de interés, avaricia, mísero y desnudo embrutecimiento del espíritu. ¿Necesita en verdad un sencillo y honrado panadero presentarse de modo tan grandilocuente, brillar y relampaguear al sol con su torpe anuncio de oro y plata, como un príncipe o una dudosa dama coqueta? Que hornee y amase su pan con honor y razonable modestia! En qué clase de mundo de engaño empezamos o hemos empezado ya a vivir cuando el municipio, la vecindad y la opinión pública no sólo tolera, sino que al parecer desdichadamente incluso ensalza aquello que ofende a todo buen sentido, a todo sentido de la razón y del agrado, a todo sentido de la belleza y de la probidad. […] Al diablo con el ansia miserable de parecer más de lo que se es.

Robert Walser El paseo [Der Spaziergang,  1917]. Trad. Carlos Fortea. Madrid: Siruela, 2009 (8a ed.), pàg. 18-19.


15 de setembre del 2014

Soledats (V)

Hàbits dels dominics del monestir de La Tourette (Rhône-Alps), construït per Le Corbusier (1956-1960). 
Foto: CCasadesús

Sense caure en la misantropa fuga mundi de gent com Pynchon o Salinger, hi ha estones de soledat que són cures de desintoxicació.

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 72

13 de setembre del 2014

Venus


Imatge de la Verge Dolorosa (per vestir) 
www.elartecristiano.com 



To Francesc T.



Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses d’època barroca.

Joan Sales Incerta glòria (1956). Barcelona: Club Editor, 2007, pàg. 30


9 de setembre del 2014

Humanitzar-se


El hombre, incluso contra su voluntad, se humaniza más cuando empieza a hundirse, cuando descarrila sin orden ni concierto.

Fragment de Yo serví al rey de Inglaterra (dir. Jiří Menzel), basada en la novel·la homònima de Bohumil Hrabal. 


6 de setembre del 2014

Refugi

Georg Bernard Shaw va treballar els últims 20 anys de la seva vida en una cabana giratòria 
(per aprofitar la llum del sol) instal·lada al jardí de casa seva, a Hertfordshire (Anglaterra)


M'he fet una cabana perquè s'hi esvaneixi la rosada i hi acabin de caure les darreres fulles.  

Kamo no Chômei Crònica de la cabana [Hōjōki, 1212], trad. Jordi Mas López. Barcelona: l'Art de la Memòria, 2014.






5 de setembre del 2014

òxid

Roser López Monsò Per sempre (2012)


Dies al camp (fragment)

Les eines del treball dormissen a l'entrada

de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.

Magall, aixada, càvec,

diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d'un home,
però proclamen tostemps,
dessota l'òxid del tall,
l'antiga força de la mà de l'home.

Joan Vinyoli Vent d'aram (1976)



3 de setembre del 2014

Mòmies


Marc Vicens, 2014 
(enllaç al blog de Marc Vicens)


–T’ho repeteixo: la bala li havia travessat el tou del cul, de manera que la ferida no tenia cap importància, però la sang borbollava d’una manera que em feia venir ganes de perbocar. Mil vegades les mòmies! Perfectament seques, sense ni memòria d’aquesta cosa que és la sang. Les mòmies donen gust de veure. 

Joan Sales Incerta glòria (1956). Barcelona: Club Editor, 2007, pàg. 38-39



1 de setembre del 2014

Conqueridors

Chateaubriand fou l'editor de les obres de Joubert. Retrat pintat per Anne-Louis Girodet de Roussy-Trioson (1808)

D'aquells que amb el món no en tenen prou: els sants, els conqueridors, els poetes i tots els aficionats als llibres. 

Joseph Joubert Pensaments: judicis i anotacions [Pensées, 1838]. Trad. Joan Casas. Barcelona: Proa, 2009.


27 de juliol del 2014

1914

Soldats belgues desfilen per la Menin Gate (Meensepoort) a Ypres el 28 de maig de 1914, mesos abans que els alemanys envaeixin Bèlgica (agost 1914)


Després de l'intercanvi de gasos entre aliats i alemanys, aquests darrers feren un salt qualitatiu. Van utilitzar un gas vesificant –que provoca butllofes– a base de sulfur d'etil diclorat. Anomenat gas mostassa per la seva olor, va rebre el nom d'iperita en ser utilitzat vora aquella ciutat. La batalla química més violenta tindria lloc el març de 1918, cap al final de la guerra. Durant dotze dies els alemanys llençaren centenars de milers de salves amb gas mostassa.

Xavier Duran «Ieper, 1918: neix l'ús massiu d'armes químiques» El Temps, 909 (13 al 19 de novembre de 2001)



27.7.2001
Ara no és època de gallerets, però els camps flamencs n'estan plens a la primavera. Això va inspirar el sergent John McCrae a compondre «In Flanders fields», un poema–símbol de les terribles mortaldats de la Primera Guerra Mundial.

Des d'avui porto munició a la bossa. L'explicació és la visita emocionada a Ieper/Ypres a la Westhoek, lloc on moriren mig milió de soldats aliats intentant aturar l'avançada alemanya. I de fet ho van aconseguir encara que fos a base de batalles cruentes, com aquella de Passendale, on a cada metre que s'avançava durant 5 quilòmetres morien 35 soldats.

El paisatge plàcid de camps de blat de moro amaga 60 cementiris impol·luts de làpides blanques. Hi jeuen soldats de 20 nacionalitats diferents. Els que no van poder reconèixer o no van trobar mai tenen monuments conjunts, i a cada cementiri hi ha un registre per localitzar un possible familiar que hi perdés la vida. Tanta fou la mort que la Commonwealth té, des de l'any 1922, una fundació destinada només a construir, preservar i mantenir els cementiris de soldats d'arreu del món. Cada any encara troben cossos, i llavors se'ls fa una cerimònia de funeral, hi assisteixen excombatents i gent del poble i s'afegeix una làpida més.

El guia ens transmet amb gran apassionament els atzars de la guerra i, fora de ruta, ens porta a rastrejar una zona on han trobat cadàvers fa poc. Allí és fàcil trobar –com en tota aquesta zona– munició de diferent tipus. Circumstàncies de la vida fan que alguns cossos encara no s'hagin pogut enterrar perquè els cementiris són a tocar de granges i la febre aftosa ha prohibit els moviments de gent.

El cementiri alemany ha hagut de llogar els terrenys per cent anys. És impactant la sala on hi ha escrits els 3.000 noms de joves alemanys (17-18 anys) que van morir en l'anomenada "batalla dels innocents".

Al Hill 62 (fent referència als metres sobre el nivell del mar) hi ha el Sanctuary Wood, un museu dels horrors, tant pel contingut (fotos impressionants) totalment amuntegat com per l'individu que ho regenta.

Marxem d'Ypres amb la sensació d'haver après molt i consternats per tot plegat.

Des de l'any 1928 a Menin Gate s'hi toca cada dia a les 8 del vespre «The Last Post» en homenatge als milers de soldats morts sense tomba.

Diari personal. Fragment corresponent al viatge del juliol de 2001 a Bèlgica i Holanda.




Notícia de La Vanguardia (19.3.2014): 

Dos muertos y dos heridos al explotar un obús de la I Guerra Mundial en Bélgica.

Las víctimas se encontraban trabajando en unas excavaciones en la zona industrial situada en el canal de Ypres cuando se produjo el estallido.


25 de juliol del 2014

Suportar-se

Plaça sant Agustí, Barcelona (1.7.2014). Foto: FBarniol


–Què feu vós del matí al vespre?
–Em suporto. 


Emil Cioran De l’inconvenient d’haver nascut, 1973 [Trad. Josep Murgades]


23 de juliol del 2014

Camí


El camí de la selva no és llarg quan estimes la persona que vas a visitar.
                                                           
Proverbi de l’ètnia mongo, Àfrica



                                                        

20 de juliol del 2014

Peripatètiques

cellar-fcp Two prostitutes 



12 d’octubre [1939]. Les nits de Montpeller, sense cap llum als carrers i amb totes les finestres tancades perquè no en surti un sol raig de claror susceptible d’orientar, més o menys, una sempre possible incursió d’avions enemics, han esdevingut lúgubres. Amb tot, és fàcil de constatar que la consigna d’obscuritat total no ha estat obeïda d’una manera diguem-ne absoluta. Per certs carrers, que solen ser els més estrets i tortuosos de la ciutat, les pobres peripatètiques que, malgrat tot, s’han de guanyar la vida treballant de l’ofici, surten de casa, en fer-se fosc, i, per tal de revelar llur presència [...] porten a la mà una pila elèctrica que, cada minut o dos, mentre no dóna resultat, encenen i apaguen; tot just un parpelleig, una guspira; però ja n’hi ha prou perquè qui ha de picar, piqui. [...]

Parlant de la qüestió, aquesta tarda, al cafè de l’Esplanada, Francesc Pujols ha dit: 

–Pel que es veu, aqueixes senyoretes que abans fugien de la llum, ara se la porten. Podem dir, doncs, que és arribat el temps, completament nou en la història de la humanitat, de les p... lluminoses.

Artur Bladé Desumvila Obra completa. L’exiliada. Valls: Cossetània edicions, 2006, pàg. 238

17 de juliol del 2014

joventut & vellesa

Un dona del Caixmir resa mentre té el seu fill a la falda. 
Foto: Tauseef Mustafa

Se me ocurre que aquí puede residir una de las diferencias entre la juventud y la vejez: cuando somos jóvenes, nos inventamos futuros distintos para nosotros mismos; cuando somos viejos, inventamos pasados distintos para los demás. 

Julian Barnes El sentido de un final [The Sense of an Ending, 2011]. Trad. Jaime Zulaika. Barcelona: Anagrama, 2012, pàg. 104-105.