19 d’octubre del 2010

Déu Marx


 Karl Marx (Prússia, 1818-Londres, 1883)

Visqueu tots els anys que pugueu, tots els que el nou déu Marx (la gresca es mou entre l'un i l'altre jueu, observeu el petit detall) us permeti, perquè ens heu d'enllestir encara molta feina.
                                    
Carta de Salvador Espriu a Joan Fuster (9.5.1968)


4 d’octubre del 2010

1 d’octubre del 2010

Àfrica

 
Plantació de te (Rwanda, 1991). Foto: Sebastião Salgado


Quan els blancs varen venir a l'Àfrica
nosaltres teníem la terra
i ells la Bíblia.
Ells ens varen ensenyar a resar
amb els ulls tancats.
Quan els vàrem obrir,
els blancs tenien la terra i nosaltres la Bíblia.

Jomo Kenyatta (1893-1978), primer president de Kènia independent.


20 de setembre del 2010

El poder de la lectura

Théodore Roussel  Dona llegint, 1886-87. 
Tate Gallery, Londres.


Hasta el último momento de mi vida tendré que comprar libros, sobre todo cuando esté seguro de que ya no los leeré. Creo que es parte de la resistencia ante la muerte. No quiero saber nunca cuáles de esos libros que me rodean puedo elegir libremente cuando quiera y con ello tengo en mi mano el devenir de mi vida.

Elias CANETTI (1905-1994), traducció d'Eusebio Val.


13 de setembre del 2010

Les coses són com són

Gonzalo Bènard Autoretrat, 2009

Totes les circumstàncies de la vida contenen la tristesa i la recança de no ser una altra cosa, sinó allò que són i prou. 

Lorrie Moore Ocells d'Amèrica (1998). Trad. Xavier Pàmies.

2 de setembre del 2010

Una de freda...


Una de freda:
Juliol de 2010: Hamas prohibeix a les dones fumar en pipes d’aigua en públic.

 Sud de Síria (agost de 2004). Foto: Marc Macià



I una de calenta:
Juliol de 2010: Síria prohibeix entrar a les universitats amb nicab.

Una mesquita de Damasc (agost de 2004). Foto: Marc Macià


31 de juliol del 2010

Eterna joventut

Dante Gabriel Rossetti  La Ghirlandata, 1873. 
Guildhall Art Gallery, Londres

Com el ramet que un viatger ens envia d’un país al qual ja no tornarem, faci’m respirar des de la llunyania de la seva adolescència aquestes flors de les primaveres que jo mateix vaig travessar fa tants anys. Vingui amb la prímula, l’herba de canonge, el botó d’or, vingui amb el sèdum brillant amb què es fa el ramet predilecte de la flora balzaquiana, amb la flor del dia de la Resurrecció, la margarida i la bona de neu dels jardins que comença a aromar en els caminals de la seva tia àvia quan encara no s’han fos les darreres boles de neu dels xàfecs de Pasqua. Vingui amb la gloriosa vestimenta de seda del lliri digne de Salomó i l’esmalt policrom dels pensaments, però vingui sobretot amb la brisa encara fresca de les darreres glaçades que entreobrirà per a les dues papallones que des d’aquest matí esperen a la porta, la primera rosa de Jerusalem.

Marcel Proust (1871-1922) Combray (A la recerca del temps perdut), trad. J. M. Pinto.


15 de juliol del 2010

Enyorances


 Alícia Casadesús (1968) La mirada del lloc

Un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix.

Marcel Proust (1871-1922) Combray (A la recerca del temps perdut), trad. J. M. Pinto.

                                                  

L'enyorança del que no ha estat mana tant com la del que ha estat.

Baltasar Porcel (1937-2009) L'emperador o l'ull del vent.


8 de juliol del 2010

Nazis

Adolf EICHMANN (Solingen, 1906-Jerusalem, 1962)

Eichmann [militar nazi] era sincero cuando en Jerusalén se horrorizó al enterarse de que el padre del capitán Less, el oficial israelita que le había interrogado durante meses y por el cual sentía un profundo respeto, había muerto en Auschwitz. Se horrorizó, porque su falta de fantasía le había impedido descubrir en las cifras de las víctimas unas caras, unas facciones, unas miradas, unos hombres concretos.

Claudio MAGRIS El Danubio, trad. Joaquín Jordá.


5 de juliol del 2010

Beates

Pierre et Gilles Saint Sébastien, 1987


Una beata portuguesa del segle XIX explica les seves cabòries al seu capellà:

Quan tot just començava el rosari a la Mare de Déu, havia recordat de cop i volta que s’havia descuidat els enagos de franel•la vermella que li anaven tan bé per al dolor de les cames... Trenta-vuit vegades seguides havia recomençat el rosari, i cada cop els enagos vermells s’havien interposat entre la Mare de Déu i ella!... Al final havia desistit, exhausta, rebentada. I immediatament havia notat mal a les cames, i havia sentit una mena de veu interior que li deia que era la Mare de Déu, que com a venjança li clavava agulles de cap a les cames... [...]

Hi havia encara un altre pecat que la torturava: quan resava, a vegades, sentia que li venien ganes d’expectorar; i, quan tenia el nom de Déu o de la Verge a la boca, havia d’esputar; últimament s’empassava la fleuma, però havia rumiat que aleshores el nom de Déu devia baixar-li de retruc cap a la panxa i es devia acabar barrejant amb els excrements! ¿Què havia de fer? [...]

Però allò no era el pitjor: el més greu era que, la nit anterior, mentre estava tota assossegada, tota plena de virtut, resant a sant Francesc Xavier, de cop i volta, sense que ella sabés per què, s’havia posat a pensar en com devia ser sant Francesc Xavier a pèl! [...]

Sentia la seva ànima indefensa exposada a totes les audàcies de Satanàs: la visió singular que havia tingut de sant Francesc Xavier despullat ara se li repetia amb una insistència esgarrifosa amb tots els sants: era tota la cort celestial que es desempallegava de túniques i hàbits i ballava, en la seva imaginació, sarabandes a pèl; i la vella s’estava tornant boja, de tant que la perseguien aquells espectacles disposats pel Dimoni.

Eça de QUEIRÓS (1845-1900), El crim del pare Amaro, trad. Xavier Pàmies.

1 de juliol del 2010

Refugis

Claude Monet Catedral de Rouen, a ple sol, 1894. Museu d’Orsay, París.
  
La taverna i l'església són els dos llocs principals de qualsevol assentament humà que es respecti, de qualsevol illa també. Dos llocs similars, oberts al vianant que passa per la terra i que vol reposar una estona a l'ombra, davant d'una vella imatge o d'un got de vi, que tots dos ajuden a tirar endavant. Dos llocs liberals, on no es pregunta a la persona que entra ni d'on ve ni sota quina bandera o quin distintiu milita; a l'església a més ni tan sols cal pagar la consumició, és aconsellable encendre un ciri, però no obligatori. Actualment les esglésies potser són un dels llocs on es respira més lliurement, pràcticament com a la barca: hi entres quan vols, ningú pregunta per què no vas a missa o per què vas a la de les vuit en comptes d'anar a la de les deu...

Claudio Magris Microcosmos [Microcosmi, 1997]. Trad. d'Anna Casassas. Barcelona: Empúries / Anagrama, 1999.





27 de juny del 2010

Apocalipsi

Jean FOUQUET (1420-1481) Sant Miquel en combat contra el drac. 
Llibre d'hores d’Étienne Chevalier. Londres, Upton House.


Para salvar la humanidad y esta pobre tierra que está en las últimas, sólo hace falta el suicidio de seis personas: yo, tú, él, nosotros, ustedes y, sobre todo, ellos.

Alonso RUVALCABA, citat per David DE JORGE, Con la cocina no se juega, 2010.


18 de juny del 2010

Calaveres atònites

Caravaggio, La vocació de Sant Mateu (1599-1600). 
Roma, Església de Sant Lluís dels Francesos.



Els investigadors han localitzat la sepultura del gran pintor 
Michelangelo Merisi de Caravaggio (1571-1610) a la localitat toscana de Porto Ercole.


En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites.

Jesús Moncada Calaveres atònites, 1999.


16 de juny del 2010

El nou i el vell

Ramon Casas i Carbó Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil, 1901. MNAC, Barcelona.


El MNAC ha incorporat a la seva col·lecció permanent aquesta obra de Casas, pintada el 1901 per decorar el local Els Quatre Gats, de Barcelona.


Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J. V. Foix (1893-1987)

15 de juny del 2010

Tants caps, tants barrets

Protesta de jueus ultraortodoxos a Tel Aviv.  
La Vanguardia, 15.6.2010 (Jack Guez / AFP)




14 de juny del 2010

Presó


Gioacchino Toma Luisa Sanfelice in carcere, 1874.
Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte.

¿Quién puede ser tan insensato como para morir sin haber dado, por lo menos, una vuelta a su cárcel?

Marguerite Yourcenar (1903-1987) Una vuelta por mi cárcel (trad. Emma Calatayud)

10 de juny del 2010

Ciència medieval

Detall del mapamundi d'Ebstorf (s. XIII)

Donques, vul que·m diges, si la terra era foradada de la 1ª part entrò a l'altra e hom gitava una pedra en aquela part, so és a saber lo forat, què·n seria d'aquela pedra.

Guillem de Conches (1080-1145), Dragmaticon philosophiae, II



7 de juny del 2010

Camins

  Camí de Santiago de pas per la Rioja 
(foto de Ferran J., sense el seu permís)

Al Ferran J., que camina vers Santiago.

[Yo voy soñando caminos]
   Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¿Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!...
¿Adónde el camino irá?
   Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero...
–La tarde cayendo está–.
«En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
ya no siento el corazón.»
   Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.
   La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea,
se enturbia y desaparece.
   Mi cantar vuelve a plañir:
«Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada.»

Antonio Machado Soledades Galerías Otros poemas (1907)