Abans i després / Davant i darrere / 2010 i 2011

Mercat de brocanters de Cadaqués (desembre 2010). Foto: FBarniol

Bones festes

Detall del retaule de Cadaqués (1725-1788). 
Foto: Salvi Estragués

Que tingueu unes bones festes. Salut, feina i pau!

Cadaquesenc

Cartell en un supermercat de Cadaqués (7.12.2010)

Connexions

Mapa del món il·luminat amb el volum de connexions a Facebook

Il·luminació

-->

 Ultraortodox jueu a Jerusalem

Mantingui's viu el seu record en el món futur

Epitafi en una làpida jueva de Girona (1311)

L'occident en foc

Incendi a Haifa (Israel). Desembre 2010

Adéu, adéu

l'occident és tot en foc,

el jorn mor poc a poc.

Dins el bosc l'oreig suau,

ens ve a dir adéu-siau.

Dormiu en pau. 

Cançó escolta

Votacions

Todos contentos, menos los muertos, claro, pero éstos no votan, hasta ahora se han abstenido. 

Mario Benedetti Andamios (1999)

                                                                                                        

punts i comes

 Arxiu Episcopal de Vic (foto: Salvi Estragués)

Conten que Salvador Espriu s’indignava especialment quan el corrector li esmenava la puntuació, i que en una ocasió va omplir tot el dors d’una pàgina amb aquella lletra tan menuda amb arguments per defensar una coma que el corrector li havia tret, i que l’últim argument era demolidor: «l’autor, senyor meu, és qui més en sap, del seu text.»

Xavier Fargas i Neus Nogué “Les puntuacions possibles” a Llengua i ús. Revista Tècnica de Normalització Lingüística, Barcelona (1998), núm. 11.

Diàspores

Irène Némirovsky (1903-1942)

Els fugitius formaven grupets. L’atzar els havia empès l’un cap a l’altre a les portes de París i ara ja no es deixaven, tot i que ningú no sabia ni com es deia el seu acompanyant. Amb els Michaud hi havia una dona alta i prima que duia un pobre abric gastat i anava adornada amb joies falses. Marthe es preguntava vagament quin motiu podria fer que algú fugís amb dues grans perles artificials voltades de pols de diamant a les orelles, els dits plens de pedres verdes i vermelles, i una agulla de pit de quincalla brillant amb petits topazis.

Irène Némirovsky Suite francesa (trad. Anna Casassas)

 

Mercè Rodoreda (1908-1983)

Carta de Mercè Rodoreda a Anna Murià

Bordeus, 19 de desembre de 1945

La meva vida durant aquests anys te l’aniré donant a trossos en diverses cartes. He fet bruses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l’abric que duc és herència d’una russa jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se’m un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut.   

                         Mercè Rodoreda Cartes a l’Anna Murià 1939-1956, Eds. la Sal, 1985      

Arxiu

Visita a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (13-11-2010). Fotos: Salvi Estragués

derrotes

Tropes alemanyes desfilant pels Camps Elisis de París (juny de 1940)

-Si uns fets tan dolorosos com una derrota i un èxode no s’enalteixen amb una mica de noblesa, amb una certa grandor, no mereixen existir! [...]

Van metrallar el comboi. La mort planava pel cel i tot d’una es precipitava, es llançava des del firmament amb les ales desplegades i el bec d’acer apuntat cap a la llarga fila tremolosa d’insectes negres que reptaven per la carretera. Tothom es tirava a terra, les dones s’ajeien sobre els fills per protegir-los amb el cos. Quan el foc cessava, entre la multitud es veien solcs com espigues de blat ajagudes un dia de tempesta.

Irène Némirovsky Suite francesa (trad. Anna Casassas)

 

Olives

Collita lluçanesa (tardor de 2010)

Treballar de valent

Joan Solà (1940-2010)

Nosaltres, Joan, els que encara som aquí, traginant les nostres vides, els que ara tenim llàgrimes als ulls, algunes de tristesa, algunes de ràbia, algunes de tan enceses i picants que voldrien clamar venjança; nosaltres, Joan, la sola manera que tenim d'homenatjar-te és treballant de valent per mirar, si és que fos possible, de superar-te. 

Paraules de Joan Solà, nebot, el dia del funeral al paranimf de la Universitat de Barcelona

Déu Marx

 Karl Marx (Prússia, 1818-Londres, 1883)

Visqueu tots els anys que pugueu, tots els que el nou déu Marx (la gresca es mou entre l'un i l'altre jueu, observeu el petit detall) us permeti, perquè ens heu d'enllestir encara molta feina.

                                    

Carta de Salvador Espriu a Joan Fuster (9.5.1968)

Janis Joplin

Janis Joplin (1943-1970)

40 anys sense la seva veu...

Àfrica

 

Plantació de te (Rwanda, 1991). Foto: Sebastião Salgado

Quan els blancs varen venir a l'Àfrica

nosaltres teníem la terra

i ells la Bíblia.

Ells ens varen ensenyar a resar

amb els ulls tancats.

Quan els vàrem obrir,

els blancs tenien la terra i nosaltres la Bíblia.

Jomo Kenyatta (1893-1978), primer president de Kènia independent.

In memoriam Tony Curtis

Una escena de Spartacus (Stanley Kubrick, 1960), amb Tony Curtis i Kirk Douglas

El poder de la lectura

Théodore Roussel  Dona llegint, 1886-87. 
Tate Gallery, Londres.

Hasta el último momento de mi vida tendré que comprar libros, sobre todo cuando esté seguro de que ya no los leeré. Creo que es parte de la resistencia ante la muerte. No quiero saber nunca cuáles de esos libros que me rodean puedo elegir libremente cuando quiera y con ello tengo en mi mano el devenir de mi vida.

Elias CANETTI (1905-1994), traducció d'Eusebio Val.

Les coses són com són

Gonzalo Bènard Autoretrat, 2009

Totes les circumstàncies de la vida contenen la tristesa i la recança de no ser una altra cosa, sinó allò que són i prou. 

Lorrie Moore Ocells d'Amèrica (1998). Trad. Xavier Pàmies.

Una de freda...

Una de freda:

Juliol de 2010: Hamas prohibeix a les dones fumar en pipes d’aigua en públic.

 Sud de Síria (agost de 2004). Foto: Marc Macià

I una de calenta:
Juliol de 2010: Síria prohibeix entrar a les universitats amb nicab.

Una mesquita de Damasc (agost de 2004). Foto: Marc Macià

Eterna joventut

Dante Gabriel Rossetti  La Ghirlandata, 1873. 

Guildhall Art Gallery, Londres

Com el ramet que un viatger ens envia d’un país al qual ja no tornarem, faci’m respirar des de la llunyania de la seva adolescència aquestes flors de les primaveres que jo mateix vaig travessar fa tants anys. Vingui amb la prímula, l’herba de canonge, el botó d’or, vingui amb el sèdum brillant amb què es fa el ramet predilecte de la flora balzaquiana, amb la flor del dia de la Resurrecció, la margarida i la bona de neu dels jardins que comença a aromar en els caminals de la seva tia àvia quan encara no s’han fos les darreres boles de neu dels xàfecs de Pasqua. Vingui amb la gloriosa vestimenta de seda del lliri digne de Salomó i l’esmalt policrom dels pensaments, però vingui sobretot amb la brisa encara fresca de les darreres glaçades que entreobrirà per a les dues papallones que des d’aquest matí esperen a la porta, la primera rosa de Jerusalem.

Marcel Proust (1871-1922) Combray (A la recerca del temps perdut), trad. J. M. Pinto.

Enyorances

 Alícia Casadesús (1968) La mirada del lloc

Un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix.

Marcel Proust (1871-1922) Combray (A la recerca del temps perdut), trad. J. M. Pinto.

                                                  

L'enyorança del que no ha estat mana tant com la del que ha estat.

Baltasar Porcel (1937-2009) L'emperador o l'ull del vent.

Som una nació!

Barcelona, 10 de juliol de 2010

Nazis

Adolf EICHMANN (Solingen, 1906-Jerusalem, 1962)

Eichmann [militar nazi] era sincero cuando en Jerusalén se horrorizó al enterarse de que el padre del capitán Less, el oficial israelita que le había interrogado durante meses y por el cual sentía un profundo respeto, había muerto en Auschwitz. Se horrorizó, porque su falta de fantasía le había impedido descubrir en las cifras de las víctimas unas caras, unas facciones, unas miradas, unos hombres concretos.

Claudio MAGRIS El Danubio, trad. Joaquín Jordá.

Beates

Pierre et Gilles Saint Sébastien, 1987

Una beata portuguesa del segle XIX explica les seves cabòries al seu capellà:

Quan tot just començava el rosari a la Mare de Déu, havia recordat de cop i volta que s’havia descuidat els enagos de franel•la vermella que li anaven tan bé per al dolor de les cames... Trenta-vuit vegades seguides havia recomençat el rosari, i cada cop els enagos vermells s’havien interposat entre la Mare de Déu i ella!... Al final havia desistit, exhausta, rebentada. I immediatament havia notat mal a les cames, i havia sentit una mena de veu interior que li deia que era la Mare de Déu, que com a venjança li clavava agulles de cap a les cames... [...]

Hi havia encara un altre pecat que la torturava: quan resava, a vegades, sentia que li venien ganes d’expectorar; i, quan tenia el nom de Déu o de la Verge a la boca, havia d’esputar; últimament s’empassava la fleuma, però havia rumiat que aleshores el nom de Déu devia baixar-li de retruc cap a la panxa i es devia acabar barrejant amb els excrements! ¿Què havia de fer? [...]

Però allò no era el pitjor: el més greu era que, la nit anterior, mentre estava tota assossegada, tota plena de virtut, resant a sant Francesc Xavier, de cop i volta, sense que ella sabés per què, s’havia posat a pensar en com devia ser sant Francesc Xavier a pèl! [...]

Sentia la seva ànima indefensa exposada a totes les audàcies de Satanàs: la visió singular que havia tingut de sant Francesc Xavier despullat ara se li repetia amb una insistència esgarrifosa amb tots els sants: era tota la cort celestial que es desempallegava de túniques i hàbits i ballava, en la seva imaginació, sarabandes a pèl; i la vella s’estava tornant boja, de tant que la perseguien aquells espectacles disposats pel Dimoni.

Eça de QUEIRÓS (1845-1900), El crim del pare Amaro, trad. Xavier Pàmies.

Refugis

Claude Monet Catedral de Rouen, a ple sol, 1894. Museu d’Orsay, París.

  

La taverna i l'església són els dos llocs principals de qualsevol assentament humà que es respecti, de qualsevol illa també. Dos llocs similars, oberts al vianant que passa per la terra i que vol reposar una estona a l'ombra, davant d'una vella imatge o d'un got de vi, que tots dos ajuden a tirar endavant. Dos llocs liberals, on no es pregunta a la persona que entra ni d'on ve ni sota quina bandera o quin distintiu milita; a l'església a més ni tan sols cal pagar la consumició, és aconsellable encendre un ciri, però no obligatori. Actualment les esglésies potser són un dels llocs on es respira més lliurement, pràcticament com a la barca: hi entres quan vols, ningú pregunta per què no vas a missa o per què vas a la de les vuit en comptes d'anar a la de les deu...

Claudio Magris Microcosmos [Microcosmi, 1997]. Trad. d'Anna Casassas. Barcelona: Empúries / Anagrama, 1999.

Apocalipsi

Jean FOUQUET (1420-1481) Sant Miquel en combat contra el drac. 
Llibre d'hores d’Étienne Chevalier. Londres, Upton House.

Para salvar la humanidad y esta pobre tierra que está en las últimas, sólo hace falta el suicidio de seis personas: yo, tú, él, nosotros, ustedes y, sobre todo, ellos.

Alonso RUVALCABA, citat per David DE JORGE, Con la cocina no se juega, 2010.

Calaveres atònites

Caravaggio, La vocació de Sant Mateu (1599-1600). 

Roma, Església de Sant Lluís dels Francesos.

 

Els investigadors han localitzat la sepultura del gran pintor 

Michelangelo Merisi de Caravaggio (1571-1610) a la localitat toscana de Porto Ercole.

En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites.

Jesús Moncada Calaveres atònites, 1999.

El nou i el vell

Ramon Casas i Carbó Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil, 1901. MNAC, Barcelona.

El MNAC ha incorporat a la seva col·lecció permanent aquesta obra de Casas, pintada el 1901 per decorar el local Els Quatre Gats, de Barcelona.

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles

Del temps antic, i a l'acost de la fosca,

Sota un llorer i al peu de la font tosca,

De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca

A l'embragat, o al coixinet que embosca

L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!

Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,

I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:

M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J. V. Foix (1893-1987)

Tants caps, tants barrets

Protesta de jueus ultraortodoxos a Tel Aviv.  
La Vanguardia, 15.6.2010 (Jack Guez / AFP)

Presó

Gioacchino Toma Luisa Sanfelice in carcere, 1874.

Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte.

¿Quién puede ser tan insensato como para morir sin haber dado, por lo menos, una vuelta a su cárcel?

Marguerite Yourcenar (1903-1987) Una vuelta por mi cárcel (trad. Emma Calatayud)

Ciència medieval

Detall del mapamundi d'Ebstorf (s. XIII)

Donques, vul que·m diges, si la terra era foradada de la 1ª part entrò a l'altra e hom gitava una pedra en aquela part, so és a saber lo forat, què·n seria d'aquela pedra.

Guillem de Conches (1080-1145), Dragmaticon philosophiae, II

Camins

  Camí de Santiago de pas per la Rioja 

(foto de Ferran J., sense el seu permís)

Al Ferran J., que camina vers Santiago.

[Yo voy soñando caminos]

   Yo voy soñando caminos

de la tarde. ¿Las colinas

doradas, los verdes pinos,

las polvorientas encinas!...

¿Adónde el camino irá?

   Yo voy cantando, viajero

a lo largo del sendero...

–La tarde cayendo está–.

«En el corazón tenía

la espina de una pasión;

logré arrancármela un día:

ya no siento el corazón.»

   Y todo el campo un momento

se queda, mudo y sombrío,

meditando. Suena el viento

en los álamos del río.

   La tarde más se oscurece;

y el camino que serpea

y débilmente blanquea,

se enturbia y desaparece.

   Mi cantar vuelve a plañir:

«Aguda espina dorada,

quién te pudiera sentir

en el corazón clavada.»

Antonio Machado Soledades Galerías Otros poemas (1907)

Cal Penyora

Cal Penyora (Santa Eulàlia de Puig-oriol, Lluçanès)

Senyor cambrer, el seu hostal no és una fondota, la seva taverna és l'església de Betlem, on l'hoste, a través de la conversa, es converteix en aquell que va ser o en aquell que hauria volgut ser. Senyor cambrer, el seu hostal no és una fondota, la seva taverna és una soledat sorollosa i sorolladora on és possible somiar estupendament. Senyor cambrer, Mare de Déu! Quina mena de bellesa que ha portat amb la gerra de mig litre!

Bohumil HRABAL (1914-1997) Llegendes i romanços de cec (trad. Núria Mirabet i Luisa Rancaño)

Bourgeois (in memoriam)

Louise Bourgeois, Maman, 1999, davant la National Gallery de Canadà.

Louise Bourgeois (París, 25 de desembre de 1911 – Nova York, 31 de maig de 2009), 
fotografiada per Robert Mapplethorpe, 1982.