Foto: José Manchado
Ara i adés, les tertúlies evocaven l’orgasme llegendari, a cada versió més sorollós, violent, sincopat i gemegaire, indiferent a timbres i llums, de la Casilda Quintana, la qual feia somiar despert l’Estanislau Corbera, ignorant de la potència volcànica oculta en una noia d’aparença tan fràgil, sempre ficada entre misses, viàtics, rosaris i novenes. La recordança de la Casilda duia inevitablement a la d’un guàrdia primer abocat a una situació semblant a causa de la traça manual de la seva promesa: sorprès, quan presentava armes, per un descans del qual no sentí l’anunci previsor del timbre, cridà amb veu de baríton “Franco, Franco, Franco!”, pensada oportuna a sobre de patriòtica que va estalviar-li un expedient disciplinari. Com digué el sergent al rector i a l’alcalde de la vila, reunits amb urgència a fi d’estudiar el cas: ¿qui tindria cor de sancionar algú que en moments semblants donava proves de sentiments tan espontanis i profunds d’adhesió al cap de Estat?
Jesús Moncada Camí de sirga (1988)
