18 d’octubre del 2012

Micòfils




Joan: En altres camps, el del dret, el de les institucions, molts termes que designen coses pròpies d'una comunitat no tenen traducció possible en altres llengües. Hom pot explicar què és allò que designa el terme català pubilla (o els termes hereu o cabaler), però el traductor difícilment trobarà una equivalència satisfactòria. Són coses que tenen nom allà on existeixen d'una manera significativament abundant. És per això que mots com el francès rivière, o els catalans riera, seix, pubilla, o els castellans páramo, meseta, no il·lustren bé el principi de la diversitat de llengües, ja que partim de coses, de «realia», diferents, almenys fins a cert punt diferents, subjectivament diferents, vull dir.

Ramon: Això és el que sembla... El fet cert que als catalans ens agradin els bolets té unes repercussions lingüístiques: un centenar d'espècies, diuen, tenen el seu nom popular, i algunes són designades, segons l'indret, amb dos o tres noms diferents, o més.

Joan Bastardas Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots, Barcelona: Eds. 62, 1996