30 de maig del 2013

Óssos

Zoo de Singapur. El primer ós polar nascut en captivitat.


Si no sou uns apassionats de l’actualitat, llegiu aquesta història que va passar a Nova York fa un quant temps.

Central Park, jardí zoològic. Alguns nens juguen prop de la bassa dels óssos blancs. Un d’ells desafia els altres a ficar-se a l’aigua i nedar al voltant els óssos. Per obligar els amics a fer-ho amaga els vestits, els nens entren a l’aigua, i es posen a nedar al voltant d’un ossàs plàcid i somnolent, l’acaricien, ell s’amoïna, allarga una urpa i es menja, o bé mossega, dos nens, deixant-ne per allí uns trossos.

Acudeix la policia, arriba fins i tot l’alcalde, es discuteix si cal matar l’ós, es reconeix que no era culpa seva, algú escriu algun article sobre el tema. Quina casualitat, els nens tenien noms hispànics: porto-riquenys, potser de color, potser acabats d’arribar, en tot cas acostumats als desafiaments, tal com sol succeir a les bandes de nens dels barris pobres.

Interpretacions diverses, totes més aviat severes. Una mica difusa la reacció cínica, almenys oralment: selecció natural, si eren tan estúpids de nedar a la vora d’un ós, s’ho han merescut; el que és jo, ni quan tenia cinc anys no m’hauria llançat a la bassa. Interpretació social: bosses de pobresa, escassa educació, ai las, el qui és  subproletari també ho és en la imprudència, en la desconsideració. Però de quan escassa educació parlen, em demano, si fins el nen més petit veu la televisió i llegeix els llibres de l’escola, on els óssos devoren els homes i els caçadors maten?

En aquell moment em vaig preguntar si els nens no havien entrat a la bassa precisament perquè miren la televisió i van a l’escola. Aquells nens van ser probablement víctimes de la nostra mala consciència interpretada per l’escola i pels mass media.

Umberto Eco El segon diari mínim [Il secondo diario minimo, 1992]. Trad. Antoni Vicens. Barcelona, Destino, 1993.

27 de maig del 2013

Viatges i flors

Un aparador de Chelsea, Londres. 



Alguns noms de plantes que provenen de noms de personatges històrics:

begònia (Begoniaceae) en honor de Michel Bégon, governador de Santo Domingo (segle XVIII).

camèlia (Camellia) en honor de George J. Kamel (1661-1706), jesuïta missioner i viatger asiàtic.

dàlia (Dhalia) prové del botànic suec Anders Dahl (1751-1789).

fúcsia (Fuchsia) en honor de L. Fuchs (1501-1565), botànic bavarès. 

gardènia (Gardenia), en honor del naturalista escocès Alexander Garden (1730-1791).

hortènsia (Hydrangea), en honor a una dama francesa del s. XVIII anomenada Hortense.

magnòlia (Magnolia) en honor del botànic francès Pierre Magnol (1638-1715).

marialluïsa (Aloysia citrodora) en honor a Maria Lluïsa de Parma (1754-1819), esposa de Carles IV d'Espanya. 

pruna clàudia (Prunus domestica italica) en honor de Clàudia de França (1499-1524), reina consort de Francesc I de França.

sequoia, nom posat a honor de Sequoiah (1760-1843), gramàtic indi americà estudiós de la llengua cheroquee.

24 de maig del 2013

Deixebles

Nous frares del Remei de Vic (Foto El 9 Nou)



Clergues egipcis esperen l'arribada del papa copte Tawadros II


22 de maig del 2013

Hospitalitat

Centre d'entrenament de gossos a Minks, Bielorússia



Our country has no tradition which does it so much honour and which it should guard so jealously as that of its hospitality.

James Joyce Dubliners, 1914




Nuestro país no tiene otra tradición que honre mejor y guarde con mayor celo que la hospitalidad.

James Joyce Dublineses. Trad. Guillermo Cabrera Infante, Barcelona: RBA, 1994.





20 de maig del 2013

Dandelion

Pixallits  
Foto: Arno Balzarini


Mejor pasar audaz al otro mundo en el apogeo de una pasión que marchitarse consumido funestamente por la vida.

James Joyce Dublineses (Dubliners, 1914). Trad. Guillermo Cabrera Infante), Barcelona: RBA, 1994.



17 de maig del 2013

Peus

Assaig del ballet Les Nuits al Grand Theatre de Provence (Aix-en-Provence). Foto: Boris Horvat


Un fidel cristià ortodox amb una palma durant el Diumenge de Rams al Sant Sepulcre de Jerusalem. Foto: Ariel Schalit

15 de maig del 2013

Boiximans


Boiximans del Kalahari (Botswana)


Carta de Salvador Espriu a Ricard Salvat (7.8.1965)
“Crec que els de l’exili [...] toquen campanes, ni fan ni deixen fer i, en general, no tenen ni la més petita autoritat moral i la varen perdre assassinant o deixant assassinar, cremar i robar del 36 al 39. I, a més, varen perdre. Per estupidesa i per covardia: aquesta és la meva visió. Cal, políticament, fer foc nou, partir de zero, no d’en Tarradellas, en ell mateix una bona persona. I l’essència o l’ànima, o el que sigui, del país l’hem mantinguda i l’hem salvada (potser) nosaltres, és a dir, quatre intel·lectuals que ens hem quedat, que no hem claudicat i que hem treballat. I ve-li aquí. A més, per sort o per desgràcia, el món del 65 no té res a veure amb el del 39. Desitjo que aquests dissortats i culposos vells no tornin. Almenys, no com a grup. Que es vinguin a morir al país un per un, i que callin. I que deixin fer als joves, no a nosaltres, que hem mantingut, sinó a vostès, que han de realitzar i construir. Probablement sobre premisses socialistes, com més avançades millor. Però amb diàleg i amb un absolut i autèntic respecte per al sentiment religiós. Tan intel·ligent o tan idiota és ser ateu com religiós. Tan idiota o tan intel·ligent és ser religiós com ateu. Mentre no es vegi clar en aquestes dues o tres senzilles regles de la més elemental convivència humana –i sobretot ibèrica-, som uns infectes bosquimans, i que els pobles em perdonin. Per molt Brecht, i Sartre, i Joan XXIII, i Antonioni, i la p. que els hagi parit, que hom remeni i citi. I pararem sempre, d’una faisó (Triadú) inevitable, en l’opressió, en la tirania, en la sang i fetge i ceba de porc i en el crim. I deixi que li digui que aquesta és la mica de testament polític d’un cert Salom de Sinera. Guardi’l en qualitat de marmessor”.   

Agustí Pons Espriu, transparent Barcelona: Proa, 2013, pàg. 524

13 de maig del 2013

Reductio


Fotomuntatge de La Gaceta del grup Intereconomía, 13.5.2013


Fou justament un filòsof jueu, en l'actualitat denostadíssim per l'esquerra benpensant, Leo Strauss, qui va encunyar l'expressió reductio ad hitlerum. Feia referència a una tendència que no ha fet més que anar en augment: les comparacions tendencioses i malintencionades entre Adolf Hilter i/o el nazisme i qualsevol cosa que vulguem criticar.

Ferran Sáez Mateu "Hitler damunt la taula" Ara, 24.04.2013

11 de maig del 2013

Llits



Cartell de l'obra Llits (Lluís Danés, TNC, 2009-2010)



9 de maig del 2013

Solitud


 Caspar David Friedrich Caminant damunt un mar de boira, 1817 
(Kunsthalle Hamburg)


En deu minuts he segut a totes les cadires. Si algú em veiés, pensaria que intento ser tots quatre per no haver de menjar sol.

Gerbrand Bakker A dalt tot està tranquil (Boven is het stil, 2006). Trad. Maria Rosich, Barcelona: Raig Verd, 2012, pàg. 19.

7 de maig del 2013

La nit

Edward Hopper El far a dues llums (1929). 
Metropolitan Museum of Art (NYC)

Encara que què és una nit? Una tongada ben curta de temps, sobretot quan la foscor s'esvaeix tan aviat com aleshores, i l'ocell no triga a posar-se a piular, el gall a cantar, o a encendre's el verd, com una fulla que es tomba, de la fondalada de l'ona. Les nits, però, se succeeixen a d'altres nits. L'hivern en té tota una pila emmagatzemada i les reparteix a parts iguals, equitativament, amb dies infatigables. S'allarguen, s'enfosqueixen. N'hi ha que aguanten a l'aire planetes lluents, com plates de fum. 

Virginia Woolf Al far (To the lighthouse, 1927). Trad. Helena Valentí, Barcelona: Proa, 1984, pàg. 149.

2 de maig del 2013

L'amistat

Joaquim Sorolla Nens a la platja, 1910. Museu del Prado


But in this dumb colloquy with the sand dunes he maintained that this affection for Ramsay had in no way disminished; but there, like the body of a young man laid up in peat for a century, with the red fresh on his lips, was his friendship, in its acuteness and reality, laid up across the bay among the sandhills.

Virginia Woolf To the lighthouse, 1927



I tanmateix, no va poder estar-se d'afirmar, en ple diàleg mut amb les dunes de sorra, que el seu afecte vers Ramsay no havia disminuït gens; sinó que, l'amistat, ajaguda com el cos mort d'un jove, colgat a la torba des de feia cent anys, amb els llavis encara frescs i vermells, romania allí, punyent i real, estesa d'una banda a l'altra de la badia, damunt la sorra de les dunes. 

Virginia Woolf Al far Trad. Helena Valentí, Barcelona: Proa, 1984, pàg. 34.