Boiximans del Kalahari (Botswana)
Carta de Salvador Espriu a Ricard Salvat (7.8.1965)
“Crec que els de l’exili [...] toquen campanes, ni fan ni deixen fer i, en general, no tenen ni la més petita
autoritat moral i la varen perdre assassinant o deixant assassinar, cremar i
robar del 36 al 39. I, a més, varen perdre. Per estupidesa i per covardia:
aquesta és la meva visió. Cal, políticament, fer foc nou, partir de zero, no
d’en Tarradellas, en ell mateix una bona persona. I l’essència o l’ànima, o el
que sigui, del país l’hem mantinguda i l’hem salvada (potser) nosaltres, és a
dir, quatre intel·lectuals que ens hem quedat, que no hem claudicat i que hem
treballat. I ve-li aquí. A més, per sort o per desgràcia, el món del 65 no té
res a veure amb el del 39. Desitjo que aquests dissortats i culposos vells no
tornin. Almenys, no com a grup. Que es vinguin a morir al país un per un, i que
callin. I que deixin fer als joves, no a nosaltres, que hem mantingut, sinó a
vostès, que han de realitzar i construir. Probablement sobre premisses
socialistes, com més avançades millor. Però amb diàleg i amb un absolut i
autèntic respecte per al sentiment religiós. Tan intel·ligent o tan idiota és
ser ateu com religiós. Tan idiota o tan intel·ligent és ser religiós com ateu.
Mentre no es vegi clar en aquestes dues o tres senzilles regles de la més
elemental convivència humana –i sobretot ibèrica-, som uns infectes bosquimans,
i que els pobles em perdonin. Per molt Brecht, i Sartre, i Joan XXIII, i
Antonioni, i la p. que els hagi parit, que hom remeni i citi. I pararem sempre,
d’una faisó (Triadú) inevitable, en l’opressió, en la tirania, en la sang i
fetge i ceba de porc i en el crim. I deixi que li digui que aquesta és la mica
de testament polític d’un cert Salom de Sinera. Guardi’l en qualitat de
marmessor”.
Agustí Pons Espriu, transparent Barcelona: Proa, 2013, pàg. 524
