Zoo de Singapur. El primer ós polar nascut en captivitat.
Si
no sou uns apassionats de l’actualitat, llegiu aquesta història que va passar a
Nova York fa un quant temps.
Central
Park, jardí zoològic. Alguns nens juguen prop de la bassa dels óssos blancs. Un
d’ells desafia els altres a ficar-se a l’aigua i nedar al voltant els óssos.
Per obligar els amics a fer-ho amaga els vestits, els nens entren a l’aigua, i
es posen a nedar al voltant d’un ossàs plàcid i somnolent, l’acaricien,
ell s’amoïna, allarga una urpa i es menja, o bé mossega, dos nens, deixant-ne
per allí uns trossos.
Acudeix
la policia, arriba fins i tot l’alcalde, es discuteix si cal matar l’ós, es
reconeix que no era culpa seva, algú escriu algun article sobre el tema. Quina
casualitat, els nens tenien noms hispànics: porto-riquenys, potser de color,
potser acabats d’arribar, en tot cas acostumats als desafiaments, tal com sol
succeir a les bandes de nens dels barris pobres.
Interpretacions diverses, totes més aviat severes. Una mica difusa la reacció cínica,
almenys oralment: selecció natural, si eren tan estúpids de nedar a la vora
d’un ós, s’ho han merescut; el que és jo, ni quan tenia cinc anys no m’hauria
llançat a la bassa. Interpretació social: bosses de pobresa, escassa educació,
ai las, el qui és subproletari també ho és en la imprudència, en la desconsideració. Però de
quan escassa educació parlen, em demano, si fins el nen més petit veu la
televisió i llegeix els llibres de l’escola, on els óssos devoren els homes i
els caçadors maten?
En aquell moment em
vaig preguntar si els nens no havien entrat a la bassa precisament perquè miren
la televisió i van a l’escola. Aquells nens van ser probablement víctimes de la
nostra mala consciència interpretada per l’escola i pels mass media.
Umberto Eco El segon diari mínim [Il secondo diario minimo, 1992]. Trad. Antoni Vicens. Barcelona, Destino, 1993.
