Colomins

Imatge antiga de la fonda d'Alpens (a la dreta). Extreta del blog Gent d'Alpens de Lluís Suriñach

L'al·lusió al colomí em fa pensar en l'alimentació d'aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar en una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits –o guisats amb una cebeta. Un establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d'existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l'inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d'hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per a acabar sota la forquilla d'aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent –va més ben ferrat que els seus cavalls–, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró –la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg–, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l'armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant...

Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012.