alè

José Cruz Herrera (1890-1972) Músicos del pueblo

Empezó [clases de arpa] con un maestro de maestros que trajeron a propósito de la ciudad de Mompox, y que murió de repente a los quince días, y siguió por varios años con el músico mayor del seminario, cuyo aliento de sepulturero distorsionaba los arpegios.

Gabriel García Márquez El amor en los tiempos del cólera (1985). Barcelona: Random House Mondadori, 2003,  p. 299.

notes de classe

Fotograma de L'africain qui voulait voler (2015). Dir. Samantha Biffot

[...] perquè, com explicava als seus col·legues a la sala de professors, «el deu és només per a Déu, el nou és per al professor, el vuit és per a l'estudiant que no només se sap la lliçó perfectament, sinó que a més estudia pel seu compte.» 

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 260.

orgull

Borís Kustódiev L'esposa del mercader (1918). 
Museu Rus, Sant Petersburg


Enorgullécete de tu fracaso, 
que sugiere lo limpio de la empresa.

                                 Agustín García Calvo (1926-2012)

terror, error...

Gent esperant el pas de l'enterrament de Saifullah, un militant del Caixmir indi 

(foto: Danisch Ismail)

No ha sabido decir ni buenas tardes ni buenas noches ni buenos días ni hola qué tal cómo está usted a ninguno de los dos reyes. Es normal su mudez: procede de la noche avarienta de pan y carne del campesinado ibérico, de la noche de los locos y de los retrasados mentales, y en su genética solo hay terror y angustia y error.

Manuel Vilas Ordesa. Barcelona: Alfaguara, 2018, p. 43.

democràcia

El primer ministre de Macedònia, Zoran Zaev, anuncia que el seu país passa a dir-se República de Macedònia del Nord. Així ho han acordat el primer ministre i el seu homòleg grec, Alexis Tsipras (juny 2018)

Una democracia no ayuda a morir en paz.

Nada que sea humano ayuda a morir en paz; a morir en paz solo ayudan las drogas, cuyo monopolio es del Estado.

¿Y quién es el Estado? Es una superposición amarillenta de voluntades cansadas, que ya no piensan, que pensaron hace muchas décadas, y que la pereza, que es la madre de la inteligencia, perpetúa.

Manuel Vilas Ordesa. Barcelona: Alfaguara, 2018, p. 46.

oblit

Servint el te en el Congrés del partit nacional comunista xinès (octubre, 2017) 

Aquesta setmana la meva mare, de visita al Memorial del camp de refugiats de Rivesaltes, va sentir aquesta cita atribuïda al poeta argentí Juan Gelman: "Se van los dictadores y llegan los organizadores del olvido".
Tuit d'Andreu Van den Eynde, advocat d'Oriol Junqueras i Raül Romeva (16.11.2018)

fracàs

María Martín seu a la cuneta on van executar la seva mare durant la Guerra Civil

No he viscut debades, em dic a cada instant de la vida, perquè no soc escriptor, perquè soc un pobre professor de romanès, perquè ni tinc família ni possessions, ni cap sentit en aquesta vida, i perquè visc i he de morir entre les ruïnes, dins la ciutat més trista de la faç de la terra. I tanmateix se'm va fer una pregunta i encara no hi he trobat resposta, vaig demanar i no se'm va donar, vaig trucar i ningú no em va obrir, vaig buscar sense trobar. Vet aquí el fracàs que més m'esfereeix. 

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 324-325.

l'escriptura

Obra de Chant Avedissian (1950-2018)

Sempre he sabut que tota escriptura és com un palimpsest, és anar gratant a la superfície d'un full que ho conté tot, és descobrir-ne els senyals i els bucles, treure'ls a la llum, igual que, de nen, girava les pedres per mirar, dins el clot humit que havien deixat, la miríada de formigues esvalotades pel pànic.

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 647-648.

corrupció

Es respirava pertot la corrupció d'una cobdícia estúpida, com la bafarada d'un cadàver.

Joseph Conrad El cor de les tenebres [Heart of Darkness, 1899]. Trad. Yannick Garcia. València: Sembla llibres, 2017, pàg. 48.

militarots

Caricatura sobre el carlisme (revista La Flaca, 1870)

Malgrat els intents franquistes de genocidi lingüístic i cultural, el fet que la normativa de la llengua catalana ja estigués fixada gramaticalment i consolidada socialment, va posar les coses més difícils al projecte lingüicida espanyol. I a fe de Déu que ho van intentar: la llengua va ser prohibida i perseguida amb insistència i contumàcia fins al final del franquisme, esdevingut el 1975, i, encara, en els nostres dies, aquesta tendència continua malauradament ben viva en alguns aspectes, tant si hi ha aplicat l'article 155 de la Constitució espanyola com si no. Per tant no és d'estranyar que els energúmens del règim s'esgargamellessin davant els micròfons radiofònics durant els darrers compassos de la Guerra Civil en la veu del militarot colpista Queipo de Llano: «Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas». O que amb l'entrada de les tropes franquistes i l'ocupació de Catalunya pel gener de 1939 la casa de Pompeu Fabra a Badalona, al carrer de la Mercè, 34, fos saquejada per un grup de falangistes i els llibres de la seva biblioteca cremats al mig del carrer (gener 1939) en una mena d'acte sacramental medieval esperpèntic.

Josep Ferrer i Joan Pujadas a Fabra i Coromines. Amistat i cartes d'exili. Barcelona: Ara, 2018, p. 6.

viure

Remers a Cambridge (Joe Giddens)

Viva, encara desprenc certa escalfor i dec ser tovíssima, per dins. Per fora ho sóc més del que semblo, gairebé un producte de pastisseria, un objecte de cera tèbia envernissat, atractiu com una primera línia. Cada cèl·lula es reprodueix, aliena a mi, i alhora em reprodueix, em converteix en una entitat deguda. Si deixessin de treballar, totes aquestes microscòpiques parts de mi, ni que fos uns segons... Les entitats indivisibles també es mereixen una estona de descans, com jo, com tots els genis del país. Treballar amb ells em força a assimilar-m’hi, a ser com ells, a dins d’aquest preciós tancat de vidre, un impersonal peixet vermell.

Eva Baltasar Permagel. Barcelona: Club editor, 2018, p. 10.

 

perpetus

Tomba de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir al cementiri de Montparnasse (1.11.2018). 

Foto: Joan Rabascall

Una pluja freda, desembral, que es perpetuarà en el verdet de pedres i escorces pel temps dels temps.

Abraham Mohino Batet Ànemos Barcelona: Godall Edicions, 2018.

podrir-se

Necesitó seis años para salir. Los peores de su vida, desesperada por la amargura de doña Blanca, su suegra, y el retraso mental de las cuñadas, que si no habían ido a pudrirse vivas en una celda de clausura era porque ya la llevaban dentro. 

Gabriel García Márquez El amor en los tiempos del cólera (1985). Barcelona: Random House Mondadori, 2003,  p. 295.   

sol

Vigilància nocturna en una granja de salmons a Escòcia. Foto: Euan Myles.

De tan sol com estava el seu cos ja no feia ni ombra. 

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 600.

destrucció

En un arrebato de destrucción nunca visto hasta entonces -y que dejó estupefactos a los muchos no cristianos que lo contemplaron-, durante los siglos IV y V la Iglesia cristiana demolió, destrozó y fundió una cantidad de obras de arte simplemente asombrosa. Se derribaron las estatuas clásicas de sus pedestales y se desfiguraron, profanaron y desmembraron. Los templos se arrasaron por completo y se quemaron hasta que de ellos no quedó nada. Incluso el que era considerado el más glorioso de todo el imperio fue destruido.

Catherine Nixey La edad de la penumbra. Cómo el cristianismo destruyó el mundo clásico [The Darkening Age, 2017]. Trad. Ramón González Férriz. Barcelona: Taurus, 2018, p. 21.

lluita de classes

"Que no pot anar menjant només el que ell vol. Has sentit, manyaguet? T'has tornat més sorrut que la lluita de classes, però no pateixis, que ja t'adreçarem..." 

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 337.

vida interior

Cua de cotxes en una autopista xinesa 

 

Sempre m'he preguntat si la vida interior de totes les persones és així d'extenuant, de complicada, si els altres també els han deixat anar, com si fossin un ratolí blanc, al mig de la seva ment laberíntica, amb un sol recorregut correcte, el bo, mentre tots els altres porten a paranys inextricables.

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 316

bravada

Una turista descansa sobre l'altar de Sant Miquel del Port a la Barceloneta (19.6.2018). Foto: LVD

dins l'aire flotava una bravada d'apocalipsi que fa setmanes que em sento a la pell. 

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 663.

tots els noms

Creu occitana o creu de Tolosa

Avui dia el terme càtars és el que ha acabat imposant-se per anomenar aquests cristians, malgrat que en l'època eran coneguts arreu d'Europa amb una gran diversitat de noms que varien en funció de la regió on van aparèixer. [...] eren coneguts com a patarins a Itàlia, pifles a Flandes, bugres a Borgonya i al nord de França, teixidors a la Gàl·lia (Bernat de Claravall també els anomenava teixidors a Albi), càtars a la zona alemanya del Rin i albigesos al sud de França.

Sergi Grau Torras La invenció dels càtars Barcelona: Angle Editorial, 2016, pàg. 92.

tapís

Cartell de teatre kabuki (Tòquio, 2017)

Estem incrustats a l'existència, estem brodats en un tapís gegantí, no s'espera de nosaltres que prenguem decisions, perquè tot està decidit per endavant, com els travessers d'una cadira no han decidit sostenir-la, per més que sigui justament el que fan. 

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 111.

àcars

Mercat del peix (Tòquio, 2017)

Així som, després de tot, àcars orbs barbullint a la nostra partícula de pols en la infinitud desconeguda, irracional, dins l'atzucac horrible que és aquest món. 

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 152.

deliris

Istanbul, 1930

El vell delirava, però jo sabia millor que ningú que el deliri no és una despulla de la realitat sinó que n'és una part, i molt sovint la part més valuosa. 

Mircea Cartarescu Solenoide [Solenoid, 2015]. Traducció: Antònia Escandell Tur. Barcelona: edicions del Periscopi, 2017, p. 85.

forn

l’aire era exagerat i càlid, com si algú

hagués deixat el dia massa temps al forn.

Gonçalo M. Tavares Un viatge a l’Índia [Uma Viagem à Índia, 2010]. Trad. Pere Comellas Casanova. Barcelona: Edicions del Periscopi, 2013, p. 37