5 de novembre del 2014

Enyorança

Bar Calders (Barcelona). Foto: JFerrerC

Enyorança

Diré tot passant que els dos primers elements poètics que originaren l'anomenada Renaixença –l'oda A la pàtria del senyor Aribau i les Poesies de lo Gaiter del Llobregat–, tingueren per origen l'enyorança. Llavors, el senyor Aribau vivia a Madrid i era un considerable funcionari del banquer Remisa. El senyor Rubió i Ors, "Lo Gaiter del Llobregat", era professor de Valladolid. És gairebé segur que els seus escrits tingueren per mòbil l'enyorament. Jo em demano: per què tant d'enyorament? El país és certament bonic. Hi ha molt bona gent, molt hospitalària, comprensiva, tolerant. A Catalunya hi ha un tou de cultura i de civilització molt antic i perfectament encaixat. Ara: el problema de l'enyorament és insoluble. Només es pot aclarir amb aquella frase que he escrit tantes vegades: el català és un animal que s'enyora. 
Josep Pla, Obres completes, vol. 38, pàg. 388


3 de novembre del 2014

Glaçat en el temps (I)


L'explorador George Murray Levick (1876-1956) en una de les seves expedicions a l'Antàrtida. Foto: AFP


Un dietari de l'explorador Murray ha estat trobat sota el gel de l'Antàrtida, on ha passat un segle. El llibre recull les opinions, comentaris i imatges de Murray, fotògraf, zoòleg i cirurgià, que va explorar l'Antàrtida amb la British Antarctic Expedition el 1910.



1 de novembre del 2014

travessia


Llega un momento en que es necesario abandonar las ropas usadas que ya tienen la forma de nuestro cuerpo y olvidar los caminos que nos llevan siempre a los mismos lugares. Es el momento de la travesía. Y, si no osamos emprenderla, nos habremos quedado para siempre al margen de nosotros mismos.


Fernando Pessoa

30 d’octubre del 2014

marialluïsa

Bénazit (Gers, França)

Se sentirà desgraciat fins que descobreixi que el millor de la vida és aquella tassa de marialluïsa que es pren al costat de la llar encesa en companyia de la persona estimada mentre al jardí les fulles mortes s'arremolinen amb el vent de la tardor. 

Joan Sales Incerta glòria (1956). Barcelona: Club Editor, 2007, pàg. 285

29 d’octubre del 2014

Camp de concentració

Mauthausen

El fàstic aquí és un luxe.

Joaquim Amat-Piniella K. L. Reich (1963)



27 d’octubre del 2014

el torero i la gitana


-Perquè una novel·la d’argument espanyol es vengui, és absolutament necessari que l’heroi sigui un torero i l’heroïna una gitana i que al tercer capítol ja te’ls trobis fornicant en una jungla tropical plena de toros salvatges; tot el que no sigui això és perdre el temps i el temps és or.  

Joan Sales Incerta glòria (1956). Barcelona: Club Editor, 2007. P. 371

24 d’octubre del 2014

Caminant



Pienso en los sedentarios abstractos que se pasan la vida en un despacho, tecleando. Golpeteos de dedos en un teclado: conectados, como dicen. ¿A qué? A informaciones que varían de segundo en segundo, a flujos de imágenes y de cifras, a cuadros y tablas. Después del trabajo toca el metro, el tren, la velocidad siempre, con la mirada fija esta vez en la pantalla del teléfono, y vuelta a pulsar teclas, y de nuevo el desfile de mensajes y imágenes. Anochece ya cuando no han visto siquiera el día. Televisión: una pantalla más. ¿En qué dimensión viven entonces, sin levantar el polvo, sin contacto? ¿En qué espacio sin relieve, en qué tiempo en el que ni la lluvia ni el sol importan? Estas vidas, desligadas de los senderos y de los caminos, nos hacen olvidar nuestra condición: nada del desgaste de las estaciones y del tiempo parece existir.


Frédéric Gros, professor de filosofia a la Universitat París XII. Autor de Marcher, une philosophie.

22 d’octubre del 2014

guineus i orenetes


Un llogaret perdut enmig d'una roureda, tan rost -deia el meu oncle- que fins les guineus havien de dur ferradures.
...

Les orenetes traçaven en el cel, amb la cal·ligrafia ràpida de la felicitat, la promesa de tardes plenes de temps per a perdre.



Xuan Bello “Neu” dins Història universal de Paniceiros [Hestoria universal de Paniceiros, 2002]. Trad. Jordi Raventós. Barcelona: Adesiara, 2008, pàg. 186 i 187.



20 d’octubre del 2014

Cine




La caverna de Plató va ser la primera sala de cine.

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 59.



14 d’octubre del 2014

Defectes

Zdenek Lhoták Autoretrat (1996)


Tinc tots els defectes dels altres i, tanmateix, tot el que fan em sembla inconcebible. 

Emil Cioran De l’inconvenient d’haver nascut, 1973 [Trad. Josep Murgades]


12 d’octubre del 2014

Teatre burgès

Perejaume, Plafó del sostre del Liceu



Segons en Llibert, el teatre proletari ha de ser de masses. Pel que m'han dit (jo no hi he posat mai els peus), les masses són a l'escenari mentre la platea està buida, ja que no hi va ningú; o sigui al revés d'abans, que a l'escenari només hi havia uns pocs actors, no gaires, mentre les masses omplien la platea i a més el galliner. Es veu que allò d'abans era teatre burgès.

Joan Sales Incerta glòria (1956). Barcelona: Club Editor, 2007.

9 d’octubre del 2014

Refugi (III)

Jean Genet (1910-1986)

La letrina era el refugio obligatorio de su imaginación, un lugar borroso y sombrío en el que podía inhalar sus propios olores [...] Para el niño, la letrina era un reducto de soledad en medio de los ruidos zumbantes del exterior, los sonidos cotidianos -los saludos, los gritos de los niños que juegan, los cascos y relinchos de los caballos- que reñían con el niño semidesnudo, regordete, pensativo y eróticamente precoz.

Edmund White Genet (1993). Trad. Rossend Arqués. Barcelona: Random House Mondadori, 2005, p.  28.

8 d’octubre del 2014

Primor

Gran Bretanya, 1941. Soldats de les forces aliades, fotografiats per Robert Capa, observen com els bombarders s'enlairen per una missió a França (Robert Capa/International Center of Photography NY)


–Val a dir que és curt de vista però tira com un tigre. S’asseu en una de les màquines i comença a despatxar fatxes que era un primor. 

Joan Sales Incerta glòria (1956). Barcelona: Club Editor, 2007, pàg. 20.

6 d’octubre del 2014

Síndries...


Síndries sense llavors, vi sense alcohol, cases sense cap llibre. 

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 155.



3 d’octubre del 2014

Relíquies

Exvot del santuari dels Àngels (Sant Martí Vell, Gironès)

A la catedral d’Uviéu: a més del sant sudari, [...] també s’hi troben, entre moltes meravelles més, vuit espines de la corona sagrada, un bocí de la canya que els jueus posaren a la mà de Crist a tall d’escarni, una de les plomes de l’arcàngel sant Gabriel, un rosegó de pa de la Santa Cena, una de les trenta monedes per les quals Judes va vendre Crist, cabells rossos i vestits diversos de la Verge Maria, una mica de llet quallada de la Verge Maria, un tros del lignum crucis, un tros de peix cuit i un altre del rusc de la mel que Jesús va menjar amb els apòstols després de ressuscitar, l’última terra que Jesús trepitjà abans de l’ascensió, terra del sepulcre de Llàtzer, un tros de la làpida que tancava la tomba del Salvador, la rama d’olivera que Crist portava quan entrà a Jerusalem muntant un pollí.

Tot això ja era suficient per a convertir la Cambra Santa en un dels llocs principals de la cristiandat. Però encara hi ha més coses, moltes més: un resquitx del front i del pèl de sant Joan Baptista; relíquies dels dotze apòstols i dels profetes; la sandàlia dreta de sant Pere; la pell de sant Bartomeu, a qui van escorxar viu; la cartera de sant Andreu; els cabells amb què Maria Magdalena eixugà els peus a Jesucrist, i ossos i relíquies d’un sens fi de sants.

Xuan Bello “Els misteris i els secrets d’Uviéu” dins Història universal de Paniceiros [Hestoria universal de Paniceiros, 2002]. Trad. Jordi Raventós. Barcelona: Adesiara, 2008, pàg. 117-118.





1 d’octubre del 2014

Signes dels temps

Plaça Major de Vic, 30 de setembre de 2014. Foto: Raül Presseguer



Jesús els respongué: Quan arriba el capvespre dieu: "Cel rogenc, bon temps". I de bon matí: "Cel roig i fosc, mal temps, avui". Vosaltres, doncs, sabeu interpretar l'aspecte del cel i no sou capaços d'interpretar els signes dels temps?

Evangeli segons Mateu 16, 2-3

30 de setembre del 2014

Nul


Si el meu avi avui fos viu, li passaria el vídeo del vídeo (la repetició no és cap error) d'aquell registrador de la propietat que ha arribat a president d'Espanya llegint papers i 'teleprompters', i que només sap improvisar un discurs quan li demanen sobre el futbol. Aquest és l'estat que tenim ara, governat per un valent que s'ha d'amagar darrere una pantalla de plasma perquè ni té pebrots per a encarar la premsa ni competència per a traduir les fal·làcies prohibicionistes a la llengua dels mitjans internacionals.

Marta Rojals “Que vindrà l’home del plasma!” a Vilaweb, 23.9.2014



29 de setembre del 2014

Refugi (II)

Paisatge de Connemara (Irlanda)

Ara mateix torno de fer una visita al meu propietari, el solitari veí que em portarà maldecaps. Realment, aquesta és una regió meravellosa! No crec que hagués pogut trobar en tot Anglaterra un indret tan completament apartat del brogit de la societat. Un Paradís perfecte per als misantrops. 

Emily Brontë Cims borrascosos [Wuthering Heights, 1845-1846]. Trad. Montserrat de Gispert. Barcelona: Proa, 1996 (2008), pàg. 7. 



26 de setembre del 2014

Ubi sunt?

Foto: FBarniol


Entonces, al ver desde mi sillón de viejo enardecerse y palidecer en la oscuridad la brasa del cigarro, a veces siento una nostalgia llena de hondos pesares. Es nostalgia y pesar de la juventud, de la belleza, de la acción, de todo cuanto sucumbió al tiempo, pero tambien de lo que no llegó a vivirse, de los alegres decires nunca dichos, de las correrías nunca emprendidas, de los amigos que no tuve, del amor apenas entrevista, de la vida dilapidada en vano, y de lo breve e ilusorio de los ahoras, de los mañanas y de los entonces, y de todo este pobre negocio de años y de afanes de que está hecha la vida.

Luis Landero El balcón en invierno. Barcelona: Tusquets, 2014, pàg.19-20.

24 de setembre del 2014

Paper



Según la tradición, el problema se resolvió el año 105 d.C., cuando T'sai Lun inventó el papel, al emplear como materia prima, en vez de restos de seda, otros materiales mucho más baratos: cortezas vegetales, en especial fibra de morera, pero también restos de tejido de algodón, viejas redes de pesca, etc. [...] Durante casi setecientos años consiguieron los chinos mantener en secreto la fabricación de papel, pero cuando los fabricantes chinos cayeron prisioneros de los árabes a mediados del siglo VIII, quedó revelado el secreto y a partir de entonces comenzó la peregrinación del papel a través del imperio árabe, hasta que, hacia 1100, alcanzó Europa.

Svend Dahl Historia del libro Madrid: Alianza Editorial, 1972