30 de juliol del 2012

Tancat per vacances

Carrer de la Puríssima Concepció, Poble Sec, Barcelona 
(juliol 2012)


Tornem a obrir la primera setmana de setembre.

24 de juliol del 2012

L'assistent social


To LSC


Una vegada vaig seure en una habitació amb un mico que deia que no era un mico. Vaig entendre l'angoixa que li produïa el fet de viure atrapat en un cos que detestava. "Senyor", vaig dir-li, "crec que comprenc com se sent i m'agradaria ajudar-lo". "Tracta'm de mico", va contestar, "m'ho mereixo".

Mark Strand (*Canadà, 1934). Almost invisible (2012)
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona (8.5.2012)

20 de juliol del 2012

Amar

Egon Schiele (1890-1918) Els amants, 1917. Österreiches Galerie

Coneixia els adults, llevat d'un verb que ells engrandien exageradament: amar. Me n'empipava l'ús. A primer de secundària, l'estudi de la gramàtica llatina el feia servir com a exemple de la primera conjugació, amb l'infinitiu en -are. Recitàvem temps i modes de l'estimar llatí. Era un dolç forçós per a mi, indiferent a les llaminadures. Sobretot m'irritava l'imperatiu: ama.

Al punt àlgid del verb els adults es casaven, o bé es mataven. El matrimoni dels meus pares era responsabilitat del verb amar. Juntament amb la meva germana més petita érem un efecte, una de les curioses conseqüències de la conjugació. Per culpa d'aquell verb discutien, a taula callaven, els coberts feien soroll.

Erri De Luca Els peixos no tanquen els ulls [I pesci non chiudono gli occhi, 2011]. Trad. Anna Casassas. Alzira, Bromera, 2012.

16 de juliol del 2012

Els errors del passat


 Foto: Eikoh Hosoe

Aprenguem dels errors del passat! Hem comprat amb diners que no teníem coses que no necessitàvem per impressionar a qui no coneixíem o no ens queia bé, amb l’aval d’actius que no valien o que costaven, en un sistema financer no regulat i molt mal gestionat políticament.

Àlex Rovira (*Barcelona, 1969). Intervenció a L’ofici de viure (Catalunya, Ràdio, 15.7.2012).

12 de juliol del 2012

Gloria Nationis Catalanae

Retrat de Roderic de Borja (papa Alexandre VI, 1492-1503)


Alfons de Borja (papa Calixt III del 1455 al 1458) nomenà cardenals dos nebots seus: Joan del Milà i Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) i féu capità general dels exèrcits pontificis un germà d’aquest darrer. Repartí incomptables beneficis eclesiàstics entre els seus parents i es va voltar de catalans i valencians —se n’han comptat més de dos-cents seixanta que tenien un càrrec o un altre al Vaticà. Sembla que ell mateix es vanagloriava d’aquesta situació i se li atribueixen aquestes paraules: «Magna est profecto gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa, catalanus; Rex Aragonum et Sicilae, catalanus; vicecancellarius, catalanus; capitaneus ecclesiae, catalanus; generalis ordinis minorum, catalanus»*. Ja és prou coneguda la tírria que va provocar aquesta abassegadora presència de valencians i catalans, designats amb el nom comú de «catalani». Un romà contemporani ho deia ben clarament: «Vedete per l’esitanza de’nostri italiani ove ci troviamo tutti. Regnano catalani, e sa Dio come la loro natura ci si confà»*.

El papa Alexandre VI (Roderic de Borja) acapara beneficis eclesiàstics i arribarà a ser un dels homes més rics de la Roma d’aquell temps. Ha esdevingut tòpica la «vivacitat eròtica», Fuster dixit, de Roderic de Borja. Tenim documentats set fills seus: Pere-Lluís, Jerònima i Isabel, tots de mare desconeguda; Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré, nats de la relació amb Vanozza Catanei. Coneixem encara dos fills tinguts durant el pontificat: Joan, que s’ha considerat fruit incestuós de les relacions amb la filla Lucrècia, i Roderic, de mare que no coneixem. Encara se li ha atribuït la paternitat de Laura Orsini, nascuda de Giulia Farnese, després del seu matrimoni amb Orsino Orsini.

De València a Roma. Cartes triades dels Borja. 
Edició de Miquel Batllori, Barcelona, 1998

*Indubtablement la glòria de la nació catalana és gran en els nostres dies: el Papa, català; el rei d’Aragó i Sicília, català; el vicecanceller, català; el capità de l’església, català; el general de les ordes menors, català.  
*Vetlleu per la inseguretat dels nostres italians on tots ens trobem. Regnen els catalans, i Déu sap com la seva manera de fer ens afecta (traducció Xavier Ardite).

9 de juliol del 2012

Piquiponades

 Fotograma de Gladiator (1999), dirigida per Ridley Scott

I reservarem un record nostàlgic a Joan Pich i Pon, alcalde de Barcelona durant la República, que va donar nom a tot un subgènere dels lapsus, coneguts com a piquiponades. Ell va ser qui es va referir a una curiosa "guerra nipojaponesa", qui va rebatejar els filatèlics com a sifilítics, qui va sentenciar que el pitjor tirà de la història havia estat "Tirano de Bergerac" i qui va exclamar també, un dia que va tenir una espasa a la mà, que se sentia "com un radiador romà".

Sebastià Alzamora "Ens ha costat un ou de la cara" Ara, 4.7.2012

7 de juliol del 2012

Funeral regi

 Un xilè enterrat en un dipòsit de cendres durant una protesta. Foto: José Luis Saavedra.



El 1897 (quatre anys abans de morir), la reina Victòria d'Anglaterra va deixades escrites les instruccions del seu funeral, que havia de ser militar com a filla pròpia d'un soldat i com a cap de l'exèrcit, i hi havia de predominar el blanc en lloc del negre.  

El 25 de gener de 1901, tres dies després de la seva mort, els seus fills Eduard VII (futur rei d'Anglaterra), el kàiser Guillem II i el príncep Artur (duc de Connaught), van posar la reina en el taüt.  Portava un vestit blanc i el seu vel de núvia. 

Una sèrie d'objectes que recordaven la seva llarga família, amics i servents van ser col·locats al taüt amb ella, a petició seva, pel seu metge i ajudants. També s'hi va fer posar una de les bates del seu marit, amb un motlle de guix de la seva mà, mentre que un floc de cabells de John Brown (un servent fidel mort 8 anys abans), juntament amb una foto d'ell, es van col·locar a la mà esquerra, que quedava oculta a la família per un ram de flors col·locat estratègicament.

També s'hi van incloure joies, com ara l'anell de casament de la mare de John Brown, que li havia donat el mateix Brown el 1883.

El funeral es va celebrar el dissabte 2 de febrer a la capella de Sant Jordi, al castell de Windsor, i després de dos dies de capella ardent, fou enterrada al costat del príncep Albert al mausoleu Frogmore al Great Park de Windsor. Quan ja descansava a la tomba, va començar a nevar.

4 de juliol del 2012

Ningú no es recordava d'ella...

Fotograma d'El cavall de Torí (Torinói ló, 2011) 
del director hongarès Béla Tarr.

Quan els cabells li tornaren a créixer ja ningú no es recordava d'ella; era morta per complet i es disposaven a enterrar-la en algunes ratlles del Petit Larousse.

Llorenç Villalonga Bearn o la sala de les nines (1966)

2 de juliol del 2012

Moralitat

Rondon do Pará, Brasil. Un treballador carrega carbó vegetal de fusta talada il·legalment a la selva amazònica (foto: Mario Tama/Getty Images)


Entre el gentilhome malenconiós que sovinteja els salons de Madame de Jouarre, la meva amable padrina, i el llunyà caníbal de l’Alt Amazones no hi ha una diferència moral seriosa, només gastronòmica.

José Eduardo Agualusa  Nació criolla [Nação Crioula, 1997].  Trad. de Rosa Martínez Alfaro. Barcelona,  La Magrana, 1999.

29 de juny del 2012

Victoria's Secret

Una model lluint llenceria de la marca "Victoria's Secret"



 To C. Guillén

La reina Victòria (Londres, 1819 - illa de Wight, 1901) va ser la monarca amb un mandat més llarg a les illes Britàniques. Fou reina des de 1837 fins a 1901 i emperadriu de l'Índia des del 1877 fins a la seva mort. Amb raó es diu, doncs, que comandava una quarta part del món.

Quan tan sols tenia 13 anys va començar a escriure un diari, hàbit que va perllongar durant tota la vida. En total, 141 volums sobre la seva vida privada, amb un nombre de 43.765 pàgines. No s'havien publicat mai abans de manera íntegra i només hi podien accedir els estudiosos. Ara, amb motiu de les noces de diamant de la reina Elisabet II (*Londres, 1926), els diaris complets han vist la llum a internet.

Si voleu fer el xafarder:
Diaris de la reina Victòria d'Anglaterra (1832-1901)

27 de juny del 2012

Persistència


 Jerusalem. Jueus ultraortodoxos protesten per la derogació de la llei Tal, que eximeix els estudiants de les yeshives del servei militar obligatori (foto: Lior Mizrahi/Getty Images)

“Since when does logic dictate the lives of the Jews? Did you ever hear of a people that was exiled from its country, wandered in exile for two thousand years, and didn’t assimilate? Most exiles assimilate into their new environment after one or two generations. Millions of Italians who immigrated to this country are now considered ‘real Americans’. By the second or third generation they don’t speak Italian anymore. But the Jews, after two thousand years of exile, kept Hebrew, Aramaic, and Yiddish. Their culture wandered with them from one country to another. They didn’t abandon their faith, and after two thousand years they returned to the land of Israel. Do you find logic here? This is the only case in human history where a people was preserved and didn’t assimilate. Not one theory can explain the secret of the Jewish people’s survival.”
Isaac Bashevis Singer

Israel Zamir A Journey to my Father, Isaac Bashevis Singer. 
New York, Arcade Publishing, 1995 (versió Kindle, 2012).

25 de juny del 2012

Figues

Andreu Maimó (*Felanitx, 1946) Figuera negra (xilografia)


Penjava damunt nostre l'ombra d'una figuera.

-̶̶Aquí es diu que es coneix que la fruita està al punt quan té el coll d'un penjat, la roba estripada i una llàgrima de mala dona.

Erri De Luca Els peixos no tanquen els ulls [I pesci non chiudono gli occhi, 2011]. Trad. Anna Casassas. Alzira, Bromera, 2012

23 de juny del 2012

Els petons

 René Magritte Els amants (1928). Col·lecció privada, Brussel·les.

Els petons empenyien des dels talons clavats a la sorra. Remuntaven les vèrtebres fins als ossos del crani, fins a les dents. Encara ara sé que són l'objectiu més alt que aconsegueixen els cossos. Des d'allà dalt, del capdamunt dels petons, després es pot baixar als moviments convulsos de l'amor.

Erri De Luca Els peixos no tanquen els ulls [I pesci non chiudono gli occhi, 2011]. Trad. Anna Casassas. Alzira, Bromera, 2012.

20 de juny del 2012

Multiculti

Can Tafura (foto: Diego Rey)

MULTICULTI

Si em diu que ha viatjat a l'estranger,
li dic que jo no surt gaire del poble.
Si em diu que sóc tancat, que sóc de poble,
li dic: "No emprenyis, vés a l'estranger."
Si em diu que es viu millor a l'estranger
que no dins aquest brut i petit poble,
li dic: "Per què no estimes el teu poble
en lloc de tocar els ous amb l'estranger?"

Li dic: "Per què no surts del teu paraigua
i lluites perquè el poble vagi a més?"
I em diu: "Si plou, tinc un paraigua,
si el poble es banya, a mi m'està de més..."
I jo li ficaria el cap dins l'aigua
fins que deixés de respirar. Res més.

Carles Rebassa (Palma, 1977)
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona (8.5.2012)

18 de juny del 2012

El pastor

 Pastor andorrà aprox. 1950 (Foto Josep Alsina i Martí). 
Memòria Digital de Catalunya.

Tothom coneix la figura llegendària del pastor. Viva encarnació de la muntanya; és com símbol de la mateixa muntanya; és l'ànima, el sentinella, l'aguait despert de les selves. Lluny del món i descuidat lo mateix que un anacoreta i oblidat del mateix món, el seu cor endurit no viu més que pel ramat, que dorm i viu i palpita al compàs de sa mirada. Ell és l'arxiu de les velles tradicions, és l'home primitiu i secular de les eres prehistòriques; és la torre fornida que se sosté en els cims de les muntanyes desafiant les tempestats; l'anella de la forjada cadena que va de l'home de l'edat de pedra an l'últim dèbil brotet del nostre home fin de siècle. Lo mateix que les tombes celtibèriques, ningú pot assegurar els anys que tenen aquests roures de naturalesa humana. Neixen amb arrugues al front i moren momificats, lo mateix que les alzines centenàries, que conserven encara les branques al cap de sigles de tenir les fulles mortes. Arrelats a la terra i vivint del seu contacte, adquireixen el mateix to del terròs, en sa cara hi tenen colors de núvols, senyals de tempestats i reflexes del paisatge; són els fills de l'aire lliure, ja que en ell viuen i moren; i la seva pell colrada ho és de la pàtina del sol, d'eixa pàtina daurada que tenen els monuments, com venerable record de lo que ha durat a la crosta de la terra.


Santiago Rusiñol "El cavall d'en Peret" (1896) dins Ocells de pas i altres proses Alzira, Bromera, 2012.

16 de juny del 2012

Ex-res


Fotograma d'El cavall de Torí (Torinói ló, 2011) del director hongarès Béla Tarr



Prefereixo ser un 'exBeatle' que un exnazi, però preferiria ser un ex-res.

George Harrison (1943-2001)

14 de juny del 2012

Les sobralles del mannà

Els Deu manaments


To Manuel Forcano

Fa molt de temps que corro per escriptures sagrades sense pretext de fe. En la lectura assaboreixo l'alfabet antic, el coneixement el trobo a la boca. L'hebreu antic gira com menjar entre llengua, saliva, dents i vel del paladar. Obert a qualsevol despertar, és un rosegó que va sobrar del mannà, agafa els gustos que es desitgen en aquell moment, com els petons.

Erri De Luca Els peixos no tanquen els ulls [I pesci non chiudono gli occhi, 2011]. Trad. Anna Casassas. Alzira, Bromera, 2012.

11 de juny del 2012

Processionària

Processó de Corpus Christi (Cadis, 10.6.2012)


Algunes de les cofradies presents:

Primera Compañía Espiritual del Santo Rosario y Coro del Ave María, Venerable, Antigua, Ilustre, Franciscana, Lasaliana, Vicenciana, Pontificia y Real Archicofradía Sacramental de Nuestra Señora de la Palma Coronada (agregada a la del Santísimo Nombre de María de la Corte de Roma), Santísimo Cristo de la Misericordia y María Santísima de las Penas.

Venerable y Seráfica Hermandad de Penitencia de Nuestro Padre Jesús Nazareno del Amor y Nuestra Señora de la Esperanza.

Venerable Cofradía de Penitencia de Nuestro Padre Jesús de la Oración en el Huerto y Nuestra Señora de Gracia y Esperanza.

Venerable, Inmemorial y Pontificia Cofradía de Penitencia del Santísimo Cristo de la Humildad y Paciencia y Nuestra Señora de la Amargura.

Venerable, Real y Devota Cofradía de Penitencia de Nuestro Padre Jesús de los Afligidos y María Santísima de los Desconsuelos.

Hermandad Sacramental, Venerable y Marianista Cofradía de Penitencia de Nuestro Padre Jesús Caído y María Santísima de los Desamparados.

Hermandad Sacramental y de Penitencia de la Pura y Limpia Madre de Dios de Nuestro Padre Jesús del Milagro en la Sagrada Cena y María Santísima Reina de Todos los Santos.

Hermandad Sacramental, Esclavitud y Cofradía de Penitencia de Nuestro Padre Jesús Cautivo y Rescatado (vulgo Medinaceli) y María Santísima de la Trinidad.

L'apàtrida

Paul Celan (1920-1970), ateo, apátrida voluntario de cuatro posibles naciones –la rumana de nacimiento, la francesa de adopción, la alemana de la lengua y la israelí de su comunidad–, solía decir en broma que él era el único habitante de un país llamado Celania y en ocasiones le asaltaba la duda de si era también el único practicante de una lengua urdida en su soledad poética.
Josep Massot «Paul Celan: el cielo como abismo» 
La Vanguardia, 18.9.2002


Paul Celan recitant l'esborronadora "Todesfuge"

Fuga de la mort

Negra llet de l'alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar ver Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d'un xiulet fa venir els seus mastins
d'un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres
i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d'Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s'hi jeu estret.
Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d'Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d'Alemanya el seu ull és blau
t'encerta amb bala de plom t'encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l'aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d'Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
 
Feliu Formosa i Artur Quintana, A la paret escrit amb guix. Poesia alemanya de  combat. Barcelona, Proa, 1976


8 de juny del 2012

25 anys


Florenci Boixader Salomó (St. Agustí de Lluçanès, 20.12.1906 - 
Sta. Eulàlia de Puig-oriol, 8.6.1987)


Se acuerda porque, aunque hace sesenta años que fallecieron, todavía no están muertos, precisamente porque él se acuerda de ellos. O quizá no es él quien se acuerda de ellos, sino ellos los que se aferran a él, para no estar del todo muertos.

                 Javier Cercas Soldados de Salamina. Barcelona, Tusquets, 2001.